En una petita clariana del bosc sobreviu un reducte d’espècimens únics. Salten, volen, juguen. Completament lliures, comple-tament vulnerables. L’estabilitat sembla sòlida fins que un científic s’obre camí a cops de colze per resoldre l’enigma de la seva supervivència.
Les acrobàcies del trapezi volant estan en perill d'extinció? La trama de Flying Pikmis imagina un ambiciós investigador que vol triomfar en el món científic en la seva recerca a la sevla. De sobtem li apareix un animal que l'enciclopèdia sentenciava d'extingida. El protagonista és una mena d'antiheroi que aspira aser un Indiana Jones de la biologia. Que procura mantenir les normes bàsiques de la investigació (com si fos una Jane Godall) d'observar/ respectar/ no envair però que acabarà obsessionat en aconseguir proves per guanyar-se el Nobel Evidentment, la peripècia és una excusa que vesteix una acrobàcia constant dels trapezis. La transformació en aquests primats estranys, de costums socials impevisibles, permet un vestuari quasi ètnic, amb una mena de màscara que pinta els ulls amb una franja vermella.
De fet, una aparença que té una referència clàssica com ja es va poder veure en aquell Fuenteovejuna dels Obskené (Breve tratado sobre las ovejas). Com a Ino, la visió externa d'un dramaturg els ajudaria a afinar els instants no coreogràfics. Perquè, a vegades, l'angúnia de no saber si es connectarà amb el públic, porta a carregar les tintes, a exagerar la peripècia i tapar el mèrit que és l'acrobàcia fresca, d'aire, de risc i original.