Què gran segueix sent Burt Bacharach, creador de melodies perfectes (
així ho veu també el Salva, un dels quatre personatges que seuen a taula al
voltant d’aquest esmorzar) el qual , per cert , ha complert 90 primaveres- mai
millor dit , tenint en compta que va néixer un mes de maig- just coincidint amb l’estrena d’un espectacle
que li ret inesperat homenatge. Fa set anys, Ivan Morales va imaginar el
retrobament d’una parella a la qual se li havia acabat l’amor - però
potser no tant; l’obra també anava d’aquell pòsit d’amor que sobreviu
quan sembla haver-se acabat l’amor- a ritme de Triana i de “Sé de un lugar”. I
ara, Bacharach li pren el testimoni a Triana en aquesta nova obra de Morales
que, en realitat, recupera donant-li nova forma escènica un vell guió mai filmat i guardat al calaix. Esclar que quan les coses es recuperen un
grapat d’anys després d’haver nascut, ja no són les mateixes. Un altre pòsit –
el del pas del temps i el pas de la vida- els hi dóna noves perspectives. És
així com – tot i no ser-ho i tot i no compartir personatges, malgrat compartir
parella d’intèrprets- l’esmorzar a quatre bandes d’ara, agafa aires de seqüela
emocional d’aquell altre tan notable
espectacle. La Béré i el Simó de llavors han deixat pas a la Natàlia ,
el Salva, el Sergi i la Carlota d’ara. La mitjana d’edat dels personatges,
lògicament ha pujat. I la mitjana de fracassos acumulats i possibilitats de
tota mena que abans semblaven ben possibles i ara comencen a semblar ja una
mica més dubtoses, ha corregut parella. Però això no vol dir que hagin
renunciat a les expectatives. En tot cas, vol dir que enganxar-se com sigui a
les expectatives , comença a ser quelcom una mica més urgent. Cal llançar-se a
la piscina abans que aquesta s’hagi quedat del tot sense aigua!: això, també ho
ve a dir aquest fan nr. 1 de l’amic Burt que és el Salva. Però també pot passar
que , a meitat de salt, vulguis rebobinar i buscar una piscina diferent .
Aquestes coses, ja passen.
Fa set anys, Morales situava la seva parelleta
tant a tocar del públic que ens convertia a tots en visitants de la casa on
tenia lloc la història ( la casa en la qual s’havia tancat el Simó, atacat per
la “depre” del desamor). Ara, Morales sembla voler recordar-nos amb la seva
sorprenent ( i molt encertada) disposició de l’espai escènic com , al cap i a
la fi, això de les relacions emocionals amoroses passa sovint per un constant
anar donant voltes i més voltes ( de fet, el mateix text fa referència a aquest
caràcter circular) , a veure si d’una vegada apareix la persona amb la qual
doni gust esmorzar cada dia fins la fi del temps. D’un temps que, en qualsevol
cas, no en té rés d’etern, per molt que els fidels defensors del romanticisme
més pur continuïn parlant de l’amor etern. L’eternitat no dura mai més del que
dura una curta vida. I Morales , sembla també haver volgut recordar-nos aquesta
obvietat que de vegades voldríem passar per alt mitjançant la forma que adopta
aquest espai escènic . I mitjançant el lloc al qual ens remet de forma ambigua ( no
puc dir més, el meu pànic als “spoilers” m’ho prohibeix) al llarg de la primera
escena de la seva obra. La mort ( la inesperada, però també la que té a veure
amb l’auto destrucció)ensenya el nas més d’una vegada al llarg del text.
Hi ha una cançó de Bacharach que no sona aquí,
però que ben ve podria formar part de la banda sonora del documental sobre el
desamor que està filmant la Natàlia ( de moment, porta ja més de 300 hores de
declaracions de desamor enregistrades) perquè es titula “I´ll Never Fall in Love Again”. La cançó
pertany a “Promises, Promises”, un musical que Bacharach va composar a partir
de l’esplèndida pel·lícula de Billy Wilder “L’apartament”, probablement una de
les comèdies més tristes que mai s’hagin filmat. Però contradient la lletra de
la cançó (com ho fa també la noia que la canta en aquella obra), el quartet de
Morales – el quartet que protagonitza aquesta comèdia també sovint ben
trista, tot i que mai desesperada- està disposat a tornar a enamorar-se de nou ,
després d’haver-li vist els ulls a la mort, al desengany, o fins i tot a l’ombra
de la desesperació, a la sensació que les coses es poden esvair com si res. De
vegades, el quartet de Morales sembla avançar donant bandades, i el llenguatge
entretallat amb el qual s’expressen aquests personatges, tradueix molt bé
l’entretallat embolic emocional que sovint es mou dins seu, mentre busquen la
certesa de l’esmorzar compartit sense tenir potser massa clar què és el que
volen per esmorzar. Però les seves mirades , carregades segons la ocasió de desig,
o por , o ràbia, o tendresa, o tot plegar alhora, diuen més inclòs que les
paraules. Morales compte per poder transmetre tot aquest joc verbal i visual amb
quatre fantàstics intèrprets ( Anna, Mima, Xavi i Andrés mostren en tot moment
la química que existeix entre ells, i no perder tampoc ocasió de lluir-se
individualment quan els hi toca) ,
dirigits amb total encert pel mateix autor. U n autor que sap també com
rendibilitzar al màxim les possibilitats d’aquest espai que el mateix
escenògraf – Marc Salicrú- s’encarrega d’il·luminar de forma brillant. Es cert:
potser no totes les escenes d’aquest esmorzar posseeixin la mateixa força. I
potser qui busqui l’encant de la immendiatesa que proporcionava “Sé de un
lugar”, trigui una mica més a l’hora de connectar amb la proposta. Però això és
quelcom del que te n’oblides fàcilment, quan olores l’olor del cafè matinal en
companya d’aquests quatre.
