3 raons per anar a veure “Esmorza amb mi” i 1 per fer altres plans
Raó número 1
Sensibilitat i autenticitat. Evidentment, no serà una sorpresa per als qui fa set anys fan connectar amb l’autèntica i íntima història de desamor de la Natàlia i el Sergi de Sé de un lugar. Però no per coneguda, cal deixar de lloar la demostrada capacitat d’Iván Morales per portar a escena històries amb tanta vida i sensibilitat. Amb Esmorza amb mi, ens apropa els intents per estimar i estimar de quatre personatges aparentment extravagants però en essència molt autèntics i reals amb l’objectiu de respondre la pregunta “Què estem disposats a sacrificar per no deixar d’esmorzar plegats?”
Raó número 2
Pels actors en estat de gràcia (i la seva complicitat). Potser és gairebé una norma en directors que abans han estat actors, però resulta també evident el talent de Morales per a la direcció d’actors. Ja ho vam poder comprovar un cop més en la recent i exitosa La calavera de Connemara (on havia de “domar” dues “bèsties” escèniques com Pol López i Oriol Pla).
És cert que aquí dos dels actors no són pas uns desconeguts: molts vam descobrir el talent d’Anna Alarcón i Xavi Saéz amb Sé de un lugar, i aquí demostren un cop més la seva sintonia i la complicitat amb allò que Iván Morales vol explicar.
S’hi afegeixen uns esplèndids Mima Riera i Andrés Herrera, que encarnen a la perfecció els nous personatges, també perduts emocionalment i sense remei. Tots quatre tenen moments i monòlegs fantàstics, i encaixen sense cap dubte en aquest univers Morales de “macarrilles” encantadors, un xic “freaks” però molt propers.
Raó número 3
Pel que s'explica i el que no s'explica. Explica el director que amb Esmorza amb mi vol deixar enrere el desamor i prefereix centrar-se en allò que ens uneix, no allò que ens separa. I és cert que durant bona part de la funció és evident que el to és molt diferent del de Sé de un lugar. Els personatges ja coneguts, però també els nous, intenten passar pàgina en les seves vides, ser feliços. Però un final més amarg de l’esperat (no donarem més detalls) no ens acaba de deixar clar si finalment ho han aconseguit.
Per alguns la conclusió d’aquesta mena de “tractat de barri de l’amor quotidià”, lluny dels finals de Hollywood, toca de peus a terra i en el fons vol dir-nos que pel que fa a això d’estimar, tot és més senzill del que ens pensem, i alhora molt més complicat.
Raons per fer altres plans
Per a qui el realisme és pessimisme i per tant cal evitar-lo. Està clar que el teatre d’Iván Morales no és un teatre per a tothom. En buscar protagonistes i històries que transmetin veritat, sovint allò que passa a escena pot incomodar a espectadors acostumats a un teatre més convencional, més mastegat, més lineal. Si hi sumem que sovint l’intent de realisme (encara que per moments sigui evidentment un realisme màgic, que potser no és creïble pel que fa al que veiem, però sí pel que fa a les sensacions i sentiments que ens arriben) acaba comportant en situacions dramàtiques i fins i tot negatives, Esmorza amb mi no és tampoc per als qui volen històries de color de rosa.
