Davant les adversitats, una persona pot rendir-se, baixar els braços o lluitar fins al final; i fins i tot pot fer-ho amb el millor dels somriures, fins al punt que una història tràgica pot esdevenir extravagant.
Com la de la familia protagonista de “Esperant Mr. Bojangles” una història d'Olivier Bourdeaut que el cinema francès va convertir en una duríssima història d'una dona afectada per esquizofrènia i trastorn bipolar, i que va acabar en un centre psiquiàtric on fou maltractada i finalment es va suicidar.
Paco Mir, que no s'atura després que Tricicle baixès el teló (com Sans, com Gràcia) ha convertit aquesta història en una mena de “dramèdia” o “comedrama” (abans es deia “tragicomèdia”) que no vol ni fer esclatar de riure l'espectador (compte per què molts espectadors creuen que veuran una comèdia) ni tampoc vol que acabem amb el mocador moll de tant plorar. Es en aquest equil.libri entre la comèdia i el drama on rau la gran virtut d'aquesta tendre història d'amor sobre la bogeria.
Perquè la primer part, breu, concisa, que va per feina, senzilla, ens recorda i molt a Frank Capra, i en alguns moments particularment a “Vive como quieras”. Les peripècies d'una família peculiar, gamberra, que sembla totalment despreocupada i que només l'interessa viure i oblidar les preocupacions. Així, la filla (Lua Amat, en el seu paper més arriscat, ja que és ella qui porta la part primordial de l'obra), assisteix a les extravagancies del seu pare envers la seva mare, que comparteix sempre amb un somriure les bogeries del marit. I és que aquesta colla es tracta de vostè, ell cada dia li canvia el nom a ella de forma amorosa, i es passen les hores ballant i bebent coctails davant la incredulitat de la filla que acbarà encomanant.se d'aquesta alegría.
Una alegría però, temporal, i una gran tragedia treurà el cap en la trama. Fins aleshores l'obra desperta la simpatía del espectador i també la nostalgia o la idealització d'aquell amor que tots voldríem. O potser també ens ve al cap aquella idea del “aprofitem ara, que potser demà....”, és a dir, un carpe diem. I si, com diuen els protagonistes, visualitzem alguna cosa que podem aconseguir, doncs endavant i crits. I ho fan.
A la segona part, sorgeix el drama. Però com deiem, no de forma desgarradora ni dickensiana, ni tan sols s'acosta una mica a la versió cinematogràfica que més aviat semblava “Alguien volo sobre el nido del cuco”. Aquí, entremig de tant trastorn, la familia farà el possible per no canviar i intentar seguir amb el seu camí, fins que tot allò s'acabi.
De la història també se'n beneficia les magnífiques actuacions de Sílvia Abril i Lluís Villanueva, actors habituats a la comèdia i que ara trepitgen amb èxit terrenys compromesos. I també la magnífica Lua Amat. Tot plegat, i sense gaires llàgrimes, tot molt equil.librat, un tractat sobre la vida i l'amor i cóm viure.ho de la millor forma possible.
