Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari!
Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla.
Una de les primeres apostes que sedueixen els espectadors des de la primera paraula i que no deixarà de fer-ho durant tota la representació és precisament la narració del personatge de la filla d'aquesta parella singular, una filla interpretada per Lua Amat (Barcelona, 2004), actriu a la vintena, formada entre altres escoles a la Memory i que desprèn una gran maduresa, potser perquè trepitja els escenaris des de petita i perquè ha estat una de les cares de la telenovel·la «Com si fos ahir», en el paper de la Patri.
L'actriu Lua Amat és una de les tres baules de la trama perquè es posa en la pell de l'autor i introdueix, amb la seva narració, com si expliqués un conte curt de Dorothy Parker, amb una vocalització nítida i tan enyorada en molts altres intèrprets de la seva generació, cadascuna de les escenes que en noranta minuts recorren la vida d'aquesta parella de fet, excèntrica, lliurada a la lucidesa i la bona vida, i que sembla que l'autor va recrear inspirant-se poc o molt en la mítica parella d'escriptors nord-americans formada per Francis Scott Fitzgerald i Zelda Fitzgerald.
La segona aposta és redescobrir l'actriu Sílvia Abril (Mataró, 1971), dedicada més aviat al gènere televisiu, en un paper escènic que l'obliga a crear un personatge que transita permanentment per la corda fluixa sense xarxa de seguretat i que la fa evolucionar a l'abast del seu personatge, esbojarrat, esperpèntic, hipersensible, hiperactiu i que ultrapassa totes les convencions socials.
Cal molta fusta per mantenir-lo amb plenitud durant tota la representació i Sílvia Abril l'hi manté sense trontollar gens, amb un exigent treball coreogràfic, d'expressivitat i de canvis de vestuari que els espectadors no tenen a la vista, però que descobreixen sorpresos escena a escena, talment com si un invisible muntatge cinematogràfic fes el miracle.
I la tercera aposta és la del vetarà actor Lluís Villanueva (Sabadell, 1957), en el personatge del pare, un empresari jubilat, més aviat prejubilat, dedicat a escriure les seves memòries, presumiblement sense cap ni peus, i a complaure la seva parella des de la primera trobada, quan es coneixen en un congrés, fins a l'últim mutis. Villanueva és un actor que sap mesurar l'humor amb finesa portant-lo a la màxima seriositat i expandeix aquesta virtut per tot l'auditori.
El trio interpretatiu eleva el to de la comèdia —no m'atreviria a dir-ne comèdia de bulevard ni que sembli un ganxo malgrat el seu origen francès— i transporta els espectadors fins al punt de la rebatejada “dramèdia”, en boca del seu director. Vull dir que, durant la trama, de la qual més val no desvelar gaires secrets —si els espectadors no han estat abans lectors de la novel·la original—, hi ha somriures i llàgrimes, com diria aquell. I tant els somriures com les llàgrimes tenen el seu punt escènic més tendre i també el seu punt escènic més agre.
Enmig d'aquest contrast ben equilibrat, neix un espectacle que pot ser i hauria de ser de llarga durada perquè darrere de la seva aparent tesitura amable hi ha la duresa de com les ganes de viure a doll poden portar a convertir una protagonista com la protagonista d'«Esperant Mr. Bojangles» en una entranyable reina dels bojos. (...)
