Aquesta és la història d’una parella que s’estima com mai no s’havia estimat ningú, la història d’una família tan tendra com esbojarrada, que viu la vida sense posar-se límits.
Per a ells, els dies són un Carpe Diem portat a l’extrem. El seu lema és: si ho imagino, és possible. Tenen per mascota una grua damisel·la, i cada dos per tres organitzen festes sonades al seu pis de França o al seu castell a Espanya.
El pare és escriptor, però fa les feines més curioses i cada dia rebateja la seva dona amb un nom diferent. La mare és explosiva i impredictible, però el seu caràcter excèntric comença a derivar en un trastorn mental que, a través de mentides piadoses, ell intentarà endolcir davant la seva filla.
Perquè també és la història d’aquesta nena que, amb Mr. Bojangles de la Nina Simone com a banda sonora, intentarà buscar resposta a la pregunta que es fa cada nit: “Com s’ho faran els altres nens per viure sense els meus pares?”
A través dels seus ulls, serem testimonis de l’amor incondicional, els abismes de la bogeria i el poder de la ficció, perquè quan la realitat és trista i avorrida, el millor és inventar una bona història. I, en aquest cas, una història delirantment divertida i delicadament emotiva.
L'any 2016, Olivier Bourdeaut, un agent de la propietat immobiliària que després de quedar-se a l'atur va decidir dedicar-se a allò que més li agradava, la literatura, va revolucionar el panorama editorial francès amb En attendant Bojangles, una novel·la excèntrica protagonitzada per una família als marges de la normalitat. La cosa va ser un èxit immediat, a escala internacional, i el 2021 fins i tot se'n va fer una pel·lícula. Fa un temps, la dona de Paco Mir va comprar un exemplar de la novel·la a un aeroport i la història va provocar en la familia un efecte prou fort com perquè l'actor i director la transformés en una obra de teatre a partir d'una adaptació ja existent de Victoire Berger-Perrin. El resultat de tot plegat és Esperant Mr. Bojangles, una proposta a cavall entre la comèdia i el drama —"dramèdia" l'anomenen els seus artífexs— que s'ha estrenat al Poliorama de Barcelona amb molts números per tenir una llarga vida als teatres catalans.
Amb uns primers compassos de comèdia pura i dura, Esperant Mr. Bonjangles es va transformant en un drama i porta els espectadors del riure a la llàgrima de la mà d'uns personatges entranyables i d'unes situacions properes al realisme màgic. Mr. Bojangles és una cançó de Nina Simone que sona cada dia a casa d'un matrimoni que s'estima fins al límit, la història del qual coneixerem gràcies al relat de la seva filla (fill en la novel·la original). Lluny de convencionalismes socials, la seva infantesa va ser un constant de balls, festes, còctels, amics i riures. Un carpe diem permanent a cavall d'un pare i una mare excèntrics i divertits fins que la realitat, tossuda, s'acaba imposant i obliga els protagonistes d'aquesta orgia de felicitat a triar quina vida volen portar.
Més que les situacions, l'actiu argumental principal d'Esperant Mr Bojangles és l'afecte que desperten, des del minut zero, els seus protagonistes i la inevitable empatia que provoquen. En aquest sentit, la direcció de Mir juga la carta de la química entre el repartiment i aquest respon al repte amb contundència. Sílvia Abril està extraordinària i reparteix per l'escenari una energia per que Lluis Villanueva aprofita per oferir un treball novament poderós. Lua Amat se'n surt amb nota d'un rol que li exigeix una gran versatilitat i un notable aplom per entrelligar-ho tot plegat.
L'empastament entre els tres intèrprets és cabdal i aconsegueix agafar el públic i endur-se'l per un argument que parla de la vida que portem i de la que podríem portar i de com la realitat aterra les nostres expectatives. Amb amabilitat, sense estridències ni militàncies, Esperant Mr. Bojangles és un crit a la vitalitat, la felicitat i, fins i tot, a la bogeria. I una apel·lació la possibilitat de trobar la felicitat als límits del sistema.
Fent que la interpretació brilli encara més i que l'argument flueixi al ritme precís, el muntatge exhibeix una gran factura tant en els àmbits de vestuari com, especialment, pel que fa a l'escenografia i la il·luminació. Mariona Ubia situa l'acció en un espai indeterminat que remet als jocs de construcció de fusta infantils i que es transforma gràcies a la llum en les diferents ubicacions per les quals transcorre aquesta història estrambòtica però plena de sentiment.
