Publicada l’any 2016, i escrita per Olivier Bourdeaut, un agent immobiliari amb vocació literària que havia vist com la seva molt fosca i voluminosa primera novel·la era rebutjada per tots els editors, “En attendant Bojangles” es va convertir d’immediat en un enorme èxit de vendes, força ben rebut també per la crítica literària. Curiosament, el seu autor la va escriure mentre passava una llarga temporada a la còmode llar espanyola dels seus pares; en aquest sentit, és fàcil entendre el paper fonamental que “el castell” espanyol de la parella protagonista juga al darrer tram de la narració. El cas és que , després d’haver vist com la dramàtica negror de la seva ambiciosa primera novel·la li tancava totes les portes, Bourdeaut va voler contraatacar amb un relat que remarqués els aspectes més joiosos de l’existència. Però, paradoxalment, ho va fer tot agafant com a fil conductor un tema tan seriós com ara ho és el de la bogeria, tot presentant-la gairebé tota l’estona (això sí) des de la seva vesant menys dramàtica: la vesant en la qual l’extravagància que s’enfronta a les normes convencionals i es mostra com una opció alliberadora acaba diluint les fronteres que la separen de la bogeria destructora . I que , tot trencant les normes però alhora situant en una posició perillosa qui les trenca sense ser conscient del que suposa aquest trencament, ,s’aboca a l’abisma i arrossega cap a ell tot qui es situa al seu voltant. En aquest sentit, resulta fonamental el paper que juga a la historia el fill de la parella, un nen tan fascinant com el seu mateix pare pel comportament d’aquesta mare que polvoritza la rutina i , en principi, converteix cada moment de la vida en quelcom apassionat, apassionant i irrepetible. Però alhora, un nen que anirà vivint pas a pas la desintegració d’aquest miratge de felicitat , i endinsant-se paulatinament en un maquillat malson capaç de posar en risc la seva pròpia existència emocional, mentre al vell tocadiscos familiar no deixa de sonar obsessivament la meravellosa melodia de “Mr. Bojangles”, en versió Nina Simone. Per cert: entre totes les altres nombroses versions existents d’aquesta cançó tan revestida d’optimisme com recorreguda per una profunda melangia, us recomano dedicar-li uns minuts a l’enregistrada per un Sammy Davis Jr. absolutament magistral.
Fa un parell d’anys, aquella novel·la va arribar també a les sales de cinema, convertida en una pel·lícula que posseeix totes les qualitats del bon cinema francès que, sense arribar a ser gran cinema, sap camuflar les seves limitacions amb una impecable direcció artística, una luxós acabat formal, i un repartiment irresistible. En aquest cas ,el capitanejat per la parella Romain Duris/Virginie Efira (pura química) , i completat per Solàn Machado-Graner (un d’aquells nens que et fan morir d’enveja quan veus a l’escenari o a la pantalla segons quins repartiments infantils exempts del mínim grau de rigor) , i per un meravellós Grégory Gadebois que es fa càrrec del personatge de Charles, tan essencial a l’obra original i a la seva adaptació cinematogràfica com incomprensiblement convertit en una del tot invisible absència en l’adaptació teatral ara estrenada a casa nostra. Una adaptació que signa el mateix Paco Mir encarregat de dirigir l’espectacle: quelcom que fa amb l’habilitat i eficàcia que cal esperar del bon ofici del qual ha donat mostres ja en tantes ocasions anteriors. Però alhora, una adaptació que escull la via fàcil allà on podrien sorgir dificultats feixugues. I que, d’alguna manera, enlloc d’encobrir, remarca encara més les limitacions que se li poden retreure al material original , i/o a la seva anterior adaptació cinematogràfica. I és que, si a la pel·lícula ja resulta discutible aquell punt “d’idealització” romàntica de la bogeria que només es trenca quan arriba el tram final de la narració, a l’escenari la vesant tràgica de tot plegat passa com un sospir , gairebé com si la necessitat de potenciar al màxim els bons atributs còmics de Silvia Abril s’haguessin imposat a qualsevol altra consideració. D’altra banda ,convertir la mirada d’un nen petit que dia a dia va acomodant els seus ulls a una visió cada cop més amarga de la realitat que l’envolta en la narració que dels fets ofereix una filla adulta, modifica radicalment l’essència mateixa del relat, encara que Lua Amat defensi amb molta convicció el seu personatge. I per cert que la quasi desaparició d’en Charles, no fa altra cosa que encobrir encara més la indefensió a la qual s’enfronta aquest nen ( o nena) obligat a passar del regne de la fantasia a la crueltat de l’abandó. En qualsevol cas ,el nivell interpretatiu de l’espectacle assoleix el seu punt més intens en la forma com Lluís Villanueva aborda el seu personatge, encara que la dramatúrgia no li permeti defensar-lo amb tots els instruments dels quals hauria de disposar. Tot plegat fa d’aquest muntatge un agradable entreteniment presentat amb molta correcció i força capacitat per connectar amb el públic. Però també el converteix en un muntatge la lleugeresa del qual, l’impedeix abordar aquests personatges atacats d’extravagant bogeria amb la densitat que es mereixen.
