Vivim quotidianament
dins d´una inevitablement (?) acceptada crispació i amb la por soterrada de ser
víctimes d´un possible i imprevist esclat de violència. Cada dia despertem sota
la pressió d´una crisi econòmica imposada, d´una corrupció que no toca fons, de
les noticies d´un nou assassinat d´una dona en mans del seu marit o d´un
atemptat cruel, descervellat i sagnant a algun lloc del planeta. Un atemptat
que ara ja no ens és llunyà si no que en som conscients que pot produir-se en qualsevol dels llocs on
passem habitual o extraordinàriament i que les víctimes podem ser nosaltres.
Portar a l´escenari
aquest viure-no-viure quotidià, aquestes pors-terrors amb els que estem
obligats a coexistir i que ens tenallen, ens tensen i ens dificulten les
relacions, ha estat l´interessant, atrevit i difícil repte que s´han imposat Magda Puyo i Ramón Simó. A forma de collage, utilitzant textos propis i d´
Albert Mestres i Anna Teixidor entre d´altres, han construït Estació Tèrminus. El primer gran encert
és l´escenografia, dissenyada per Toni
Rueda i el mateix Ramón Simó, que
reconstrueix el vestíbul d´una estació de trens, on el públic està immers dins
l´acció i per la que transiten vertiginosament els actors, la crispació, la violència,
l´incomoditat i les pors i també hi ha moments per la tendressa, la poesia i la
reflexió .
El resultat global a
la meva forma de veure és irregular, ja històries que funcionen millor que
altres, algunes s´allarguen innecessariament (l´atemptat a l´avió, la conversa
amb el jihadista català..), el conjunt és massa discursiu. Noto a faltar
aquests silencis, terribles silencis, que segueixen un acte de violència
irreversible, aquests mòbils sonant que ja no tindran resposta, aquest crit
ofegat per la brutalitat dels fets.... La gran força dramàtica i real dels
silencis. Pel damunt de tot em va impressionar la convicció i el perfecte
treball combinat de tots i cadascun dels actors-actrius: Judit Farrés, actriu d´una intensitat sempre corprenedora, Blanca García-Lladó, tot força i
fragilitat a l´hora, i Pepo Blasco, Pep
Ambrós, Jordi Oriol i Kathy Sey,
rotundament convincents en cada faceta que els toca interpretar.
Em va agradar
especialment l´escena en que Kathy Sey (excel.lent cantant, no deixin d´anar a
algún dels seus concerts), dialoga amb el saxo tocat per l´actor i també músic,
Jordi Oriol. Em va agradar especialment l´escena en que tots canten El cant dels ocells, excel.lents les
parts corals cantades “a capella”, molt ben conjuntades les veus, i un so que
va creixent distorsiona i fereix les oïdes dels espectadors. Hi ha molta més
violència continguda en aquesta escena que en altres on la violència és
explicita.
Magnífic l´espai
sonor de Judit Farrès, artista tot terreny, amb col.laboració amb Jordi Oriol,
un altre artista polivalent. Per cert, també em va agradar especialment, si bé la
vaig trobar desaprofitada i pel meu gust innecessariament “light”, l´escena del continuat atracament al
músic de carrer, de nou Jordi Oriol, fins a deixar-lo totalment despullat i
fins ni deixar-lo.
Amb tot i les seves
irregularitats dramatúrgiques i el seu to massa discursiu, em va semblar una
experiència teatral interessant i necessària i que té la virtut de tenir una
estructura no tancada (pot millorar), per a successives representacions.
text : ferranbaile@gmail.com
