Estació Tèrminus

Teatre

informació obra


Text:
Ramon Simó, Anna Teixidor
Intèrprets:
Pep Ambròs, Pepo Blasco, Judit Farrés, Blanca García-Lladó, Jordi Oriol, Kathy Sey
Composició musical:
Judit Farrés, Jordi Oriol (col·laboració)
Escenografia:
Toni Rueda, Ramon Simó
Vestuari:
Irantzu Ortiz
Il·luminació:
Pere Anglada
So:
Marc Santa
Direcció:
Magda Puyo, Ramon Simó, Ivo van Hove
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Velvet Events
Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Quines formes adopta la violència contemporània? Més enllà de la seva manifestació física i explícita, el món contemporani conrea i tolera la violència en múltiples formes i en àmbits molt diversos. I el llenguatge de la violència i de la por es converteix, a poc a poc, en el llenguatge dominant. 

Al vestíbul d’una estació que vol evocar la imatge d’una Europa en punt mort, trobarem, en imatges i escenes fragmentades, històries i personatges que ens parlen d’un món que consenteix l’abandonament de l’humanisme per arribar, des d’aquesta estació, a un destí que encara no ha sabut triar. 

El masclisme i la gihad, la religió i les falses polítiques, el terrorisme i la guerra, els mitjans de comunicació i la cultura empobrida, la precarietat i la bondat del sistema econòmic seran protagonistes d’un joc teatral que vol ser un testimoni documental fictici de la nostra realitat. 

Com en qualsevol estació, entre la comèdia i el drama, amb la presència fugaç de personatges que viatgen, que emigren o que defensen el seu territori, que arrosseguen i ens porten les seves històries, que parlen, o canten, o ballen, Tèrminus, el déu de les fronteres, potser somriurà.

Crítica: Estació Tèrminus

06/07/2016

Experiències de violència epidèrmica

per Jordi Bordes

Estació Tèrminus hauria de ser com aquell abocador en què s'acumulen les misèries humanes. Restes desaparellats de mitjons bruts de la bugaderia mundial. Violència amenaçadora, que evoqués aquella sensació de vulnerabilitat dels primers espectacles de la Fura dels Baus (i que han intentat evocar amb més sort com a Imperium el 2007  o amb menys sort com a M.U.R.S. el 2014). La concentració de personatges anònims d'una gran estació evoca, certament, a moltes maldats i perversions amagades, dins del lavabo, darrere la màquina de begudes o assegut aparentment sense iniciativa en el racó d'un banc de la cantonada. El problema és que el públic assisteix a aquest espai suggeridor però només contempla un llistat de violències més o menys conegudes (la violència de gènere, la terrorista, la manipulació política dell llenguatge...) No hi ha sacseig, només alguna sorpresa i instants de dura poesia. 

Magda Puyo va signar la direcció d'un Temps real (TNC, 2007) visceral. Sense necessitat de moure l'espectador, ni tant sols de situar l'acció fora de l'ambient domèstic (tant íntim, tant hermètic) va remoure molt més que en aquesta acció molt més estètica i amb una entrega absoluta dels actors. Potser el que rebel·la més és el dubte de comprar una rosa, o no, als immigrants i de com, al final, la llencen a l'espectador, com tirant la tovallola, decidint que la submissió s'havia acabat. Que caldria reaccionar d'una altra manera. Potser amb una acció terrorista.

Pel que fa al repartiment, celebrar els fragments de veritat que evoquen noms més habituals i coneguts a l'escena com Pep Blasco (Bashir Lazar, 2010), Judit Farrés (Confidències a Al·là), Pep Ambrós (Purga) o Jordi Oriol (L'home de la flor a la boca) però és l'oportunitat per veure una jove Blanca García-Lladó (Monóleg del perdó) i la veu  cristal·lina de Kathy Sey.