Es veu que Europa, abans de ser l’efervescent olla de grills que és ara, va ser una princesa fenícia molt bonica a la qual Zeus, prenent la forma d’un bull va segrestar i violar. És evident que el mot anglès que tradueix el nostre “brau” havia d’activar el magí de Jordi Oriol i donar-li peu a crear un dels seus magnífics jocs de paraules: Europa bull. I és que l’autor i director d’aquest muntatge guanyador del XII Premi Quim Masó té una capacitat extraordinària per jugar amb el llenguatge, esprement-ne tots els recursos lexicogràfics, semàntics, literaris, metalingüístics... com ja va fer, per exemple, a L’empestat, un text esplèndid estrenat dins el marc del Festival Temporada Alta 2011. Aquí, però, Oriol no potencia tant aquest talent com un altre vessant que també conrea amb igual mestria: la ironia, l’humor surrealista... en moviment constant per construir una mena de paròdia que ridiculitza cruelment la deriva burocràtica, administrativa i política que està prenent la UE i els seus representants, uns personatges que han convertit la seu on han anat a raure en el seu petit reialme i la cadira que hi ocupen, en el seu petit tron.
Per configurar aquest zoo –que en certa manera recorda un corrent artístic empordanès anomenat estrambotisme– Oriol recorre a un grup de professionals –que inclou noms com Sílvia Delagneau i Max Glaenzel (espai vestuari) o Marc Salicrú (il·luminació)– i d’intèrprets sensacional i polivalent que es desdobla en diferents personatges, domina diferents disciplines –hi destaca la gestualitat– i parla diferents llengües, en què els músics Sasha Agranov, Carles Pedragosa i Karl Stets hi tenen un paper important, al costat de la gran expressivitat corporal de la ballarina Anna Hierro, i l’excel·lent treball interpretatiu d’Olga Onrubia i Joan Carreras.
La proposta del col·lectiu Indi Gest surt del format convencional i es basteix a partir d’un seguit d’escenes desordenades cronològicament a través de les quals es pot reconstruir, entre d’altres, un acte d’homenatge a una dona centenària; l’estressant dia a dia dels delegats que conformen l’atabalada comissió encarregada de promocionar la festa –perdó, la cultura– europea, o la feina rutinària del personal de manteniment i els hilarants diàlegs que mantenen.
Teatre, música, dansa, clown... hi conviuen per dibuixar un trencaclosques enginyós, irònic i divertit que, si bé potser hauria d’abraçar menys i estrènyer més aquesta Europa nostra actual, es riu del mort i de qui el vetlla i no deixa canya dreta, des de la inoperància de les institucions europees, el futur de la EU, la davallada de la cultura, la pèrdua dels drets i dels valors democràtics, la memòria històrica... fins al masclisme, el procés o la llibertat d’expressió.
