Europa Bull

informació obra



Companyia:
IndiGest
Direcció:
Jordi Oriol
Dramatúrgia:
Jordi Oriol
Intèrprets:
Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Carles Pedragosa, Karl Stets, Olga Onrubia
Escenografia:
Silvia Delagneau, Max Glaenzel
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Jordi Salvadó
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Sinopsi:

Tal vegada allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, ens podríem explicar el mite que ens batejà: el que narra la història d’un Déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l’actual Líban (o Síria)… i sota l’aspecte d’un immens toro, la raptà tot creuant el Mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa…), la violà. I és d’ençà… que Europa bull.
Sembla una olla a vapor que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.
Un autoritari toro blanc va raptar Europa, i tal vegada ara ens adonem que no el sabrem mai domesticar.

Crítica: Europa Bull

01/12/2019

«Llibertat, Amnistia... i Reposició cada dia!»

per Andreu Sotorra

Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya.

El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal.

«Europa Bull» és un espectacle pluripluriplurilingüe que, si el veiessin, hauria de fer contents els caps pensants del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) que han desenterrat aquesta preocupació estèril per la llengua. És un espectacle que té certament text, tot i que sovint en diferents llengües i, per tant, amb traducció sobretitulada, però que s'estructura bàsicament amb accions de moviment, de gest, de mim, de música de diferents registres —alerta amb el trio Pedragosa, Aganov i Stets—, de folklore «regional europeu» i d'un evident registre de clown de sala. Els protagonistes són els polítics membres d'una hipotètica Comissió de Cultura del Parlament europeu —hi ha tot de pals de banderes a dojo!— que estan pensant quina commemoració poden organitzar. Però si quan va passar allò de la Torre de Babel que s'hi esmenta ja va ser difícil que s'entenguessin, aquí els auriculars de la traducció simultània no tenen gaire més sort. La metàfora del col·lapse i la falta d'entesa salta a la primera.

Durant la paròdia, els sis intèrprets es multipliquen en multitud de personatges, alguns, com li toca fer sobretot a l'actor Joan Carreras, amb canvis de vestuari a ritme de TGV. Ziiiuuu! Les caracteritzacions —remarcables les de tots, però més complexes i espaterrants les de les actrius Anna Hierro i Olga Onrubia— van des dels cèsars romans als francesos Robespierre i Napoleó o l'alemany Karl Marx —aquest, per cert, autor d'«El Capital», pujoleja Joglarescament—, i des d'empleats rasos del Parlament europeu a una família d'una àvia centenària que ja no toca vores, que va viure la Gran Guerra i va patir la repressió de la Segona Guerra Mundial en un homenatge acompanyada d'uns parents i d'un parell d'avis de residència amb metge o infermer d'acompanyant.

I tot això, aprofitant la història real de la vaca Penka, una vaca búlgara «sense papers» que el 2018 va estar a punt de ser condemnada al sacrifici perquè va arribar als prats de Sèrbia travessant la frontera de la Unió Europea i va haver de ser salvada gràcies a una campanya popular on no hi va faltar, per exemple, Paul McCartney, entre altres figures populars. Europa sempre tan solidària... si es tracta d'una vaca, esclar.

El filó de la vaca ja no es deixa durant gairebé tota la trama fins al punt que el final —que té garantit l'efecte espectacular que em reservo de desvelar—, en una acció de teatre dins el teatre, parodia fins i tot el vaixell de «Mar i cel» amb tonada inclosa i s'empara en la cultura de base per intentar posar remei a l'apatia de la cultura burocràtica dirigida des de dalt. Només l'aspiradora d'un dels empleats de l'Staff és l'última esperança europea que faci neteja i tregui la pols de sota les estores.

«Europa Bull» s'ha programat «només» durant una quinzena de dies al TNC. Diria que, vist l'extraordinari i original resultat escènic, és un espectacle idoni per a espectadors de totes les edats i sense fronteres que es mereix una llarga vida, amb l'avantatge que alguna de les paròdies es poden readaptar segons com bufi la situació de cada moment. Ara ja hi ha referències a un tal «judici», referències a un tossut «cederrequeerre», referències a cremes de contenidors, referències a un tal tsunami democràtic, referències a un tal «eixamplar la base» i referències a muntar —o no— una rebel·lió ni que acabi en sedició.

«Europa Bull» fa bullir la imaginació dels espectadors sense que els falti gens a la intel·ligència. «Europa Bull» és un espectacle tan «seriós» com «divertidíssim». Per això cal organitzar de seguida una vaga —¿una «vaca»?— i amb moltes ganes de «Liberté, Égalité i Fraternité» cridar tots a cor que vols: «Llibertat, Amnistia... i Reposició cada dia!» (...)