Europa Bull

informació obra



Companyia:
IndiGest
Direcció:
Jordi Oriol
Dramatúrgia:
Jordi Oriol
Intèrprets:
Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Carles Pedragosa, Karl Stets, Olga Onrubia
Escenografia:
Silvia Delagneau, Max Glaenzel
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Jordi Salvadó
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Sinopsi:

Tal vegada allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, ens podríem explicar el mite que ens batejà: el que narra la història d’un Déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l’actual Líban (o Síria)… i sota l’aspecte d’un immens toro, la raptà tot creuant el Mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa…), la violà. I és d’ençà… que Europa bull.
Sembla una olla a vapor que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.
Un autoritari toro blanc va raptar Europa, i tal vegada ara ens adonem que no el sabrem mai domesticar.

Crítica: Europa Bull

04/12/2019

Entre el toro violador i la vaca sense papers

per Ramon Oliver


Ens en acabem d’adonar gràcies a Jordi Oriol i a la seva colla d’indi- gestos ( per allò que quan es posen a fer l’indi no hi ha qui els aturi, i que tots ells i elles  en van sobrats d’estupenda gestualitat)  membres de la Comissió de Cultura del Parlament europeu: la història europea està ben vinculada al bestiar boví, des dels seus mitològics orígens, fins a la seva més prosaicament burocràtica realitat actual. Si li donem corda a la mitologia – que també té el seu lloc a l’espectacle d’Oriol- , aquesta ens explica que el déu dels déus – aquest Zeus sempre amb la testosterona pels núvols- es va encapritxar tant d’una fenícia anomenada Europa , que va tenir l’ocurrència de convertir-se ell mateix en un enorme brau bestial ( un “bull” que bullia de desig desfermat)  , segrestar-la, i mantenir amb ella unes relacions sexuals a les quals cal qualificar com a violació encara que la mitologia hagi volgut suavitzar una mica tan inqüestionable realitat. I la conseqüència d’aquell atac de libido no és altra que el naixement violentat d’un continent que s’ha passat mil·lennis lliurat a les més aferrissades batalles. Fins que després d’haver-la “ liada” grossa amb aquella Segona Guerra Mundial que convertia la guerra de “La Ilíada “ en una menudesa, va arribar a la conclusió que ja tocava jugar una mica a la germanor en pla Rei Artur i els cavallers de la taula rodona . I que tocava  començar a muntar una Unió Europea d’allò més civilitzada, a veure si així quedava justificada d’una vegada per totes la seva fama de ser el bressol de la civilització occidental, malgrat haver donat tan continuades mostres d’incivilització.  

Val a dir que amb tots els ets i uts que li vulguem buscar a l’invent comunitari, aquesta labor de contenció dels egos letals d’uns Estats que en molts casos s’han mirat sempre de reüll i han aprofitat la més mínima oportunitat per donar-se mastegots que han cobert el continent de cadàvers, continua sent el seu puntal més fort. I cal no oblidar-ho, i no oblidar mai la facilitat amb què  tant els Estats com els humans que en formem part  , quan li trobem fissures als dics de contenció , tornem a lliurar-nos com si res al déu salvatge que portem dins. Però tampoc és cosa de negar que l’estructura comunitària ha derivat en uns efectes secundaris que sovint arriben a convertir-se en veritables muralles primàries marcades pel pur interès mercantil, els excessos d’endogàmia, la impossibilitat d’arribar a establir veritables estructures socials i culturals comuns , i la maquinària d’una burocràcia de dimensions monumentals. I aquí és on entra en joc l’altra integrant del bestiar boví que es posa a rumiar per fer-nos rumiar a la tan europea proposta d’Oriol: la vaca Penka, que un bon dia del mes de juny de 2018 i prenyada de futurs vedellets com estava,  va tenir les penques de sortir de la seva Bulgària natal i  endinsar-se per territori serbi sense haver-li demanat a les autoritats del seu país cap mena de documentació legal. Així doncs, quan va arribar l’hora d’acabar amb l’ eixelebrada aventura viatgera que la vaca en qüestió havia emprés sense coneixement del seu propietari i tornar cap a casa, Penka s’havia convertit ja en una vaca indocumentada que ves a saber tu quina mena d’infeccions i malalties podia introduir al territori comunitari després del seu periple no comunitari.  Calia “executar” la vaca en estat de bona esperança en nom de la normativa? A Penka i la seva futura descendència els hi  va anar d’un pèl, no acabar a l’escorxador. Però  Penka va tenir la sort de convertir-se en l’heroïna d’un moviment mundial recolzat per alguna que altre celebritat amb passat de Beatle que va aconseguir salvar-li la pell. En qualsevol cas, el boví incident internacional va servir per posar un cop més damunt la taula el “cul de sac” sense sentit cap el qual de vegades deriva l’excés de furor burocràtic. I no va faltar qui va veure en l’episodi de la vaqueta una bona metàfora de la incivilitzada posició que la Comunitat manté quan tanca amb pany i clau les seves fronteres davant les onades humanes arrossegades per la tragèdia de la migració .

Ara bé: totes aquestes elucubracions, els hi importen de debò als molts respectables senyors i senyores membres de l’abans esmentada i ben  comunitària Comissió de Cultura integrada per la troupe Indi Gesta? Doncs, com els hi acostuma a passar als integrants d’aquesta mena de comissions, ells i elles prou feina tenen amb això seu  , sigui el que sigui això seu . I és que de vegades el principal objectiu de les comissions d’aquesta mena, és trobar un objectiu que li doni cert sentit a la seva feina. De fet, aquest és el primer contrasentit sense massa sentit  al qual s’enfronten els comissionats i les comissionades a la primera escena d’aquest molt fragmentat espectacle integrat per un bon grapat d’escenes més o menys curtes que a força d’acumulació, acaben derivant en un gran deliri europeu  . Cal ,en primer lloc , definir-se. Que en aquest cas, vol dir que cal posar-se d’acord en el fet  que cal fer alguna cosa. I això, encara que sembli poc, ja és molt, quan es tracta de comissions com aquesta. Sense anar més lluny, el Pedro -el delegat espanyol que de tant en tant es fa un embolic bilingüe qui sap si per posar en evidència que això de la immersió practicada a  les catalanes terres potser no és un bon negoci- prou feina té en mantenir Iniesta la bandereta de l’estat al qual representa, com per posar-se a més a més a pensar en que cal fer alguna cosa. Però un cop arribat l’acord de mínims ( sí; cal fer-la, aquesta cosa ) ,es presenta el gran dilema: què (cony) cal fer? Quin gran esdeveniment de la historia europea caldrà celebrar enguany, muntant tot un programa d’activitats al voltant de la celebració? Com veieu, només pensar-ho ja resulta esgotador . I no només pels comissionats , sinó també pel personal logístic de neteja i seguretat que té que tenir cura de la comissió: també aquesta gent sense vot però amb bona veu té dret a estar representada, a l’espectacle interclassista dels Indi Gest.

I és curiós com aquest espectacle ens ha portat a un grapat de persones que l’hem vist en dies diferents a una mateixa conclusió: la proposta europea d’Oriol, - una proposta que , d’altra banda, per moments es fa també seva la forma d’entendre l’escenografia i la dramatúrgia característica del mestre Marthaler - evoca una mica aquella altra  que Boadella i els Joglars dels bons temps ens van oferir amb el desconcertat concert d’ “Els virtuosos de Fontainebleu”: la “celebració” de l’europeisme que exhibia aquell brillant pentagrama escènic , entronca del tot amb aquesta Comissió Cultural que arrenca també amb música... i acaba a ritme de gran musical al millor estil Dagoll Dagom: un cop més, “els miserables” europeus evocats per Victor Hugo semblen navegar per les aigües de Guimerà. Però abans d’arribar a tan catàrtica apoteosi a un pas del West End casolà ,  haurem ensopegat amb les barbes anticapitalistes de l’amic Carles Marx, mentre una ja socarrimada Joana d’Arc es posa cada cop més radical, Robespierre es transvesteix en Napoleó per demostrar-nos la facilitat amb què al vell continent les revolucions es poden transformar en campanyes militars imperials, i Juli Cèsar cau assassinat precisament per aquells senadors i companys de viatge decidits a impedir que el general republicà es transformés  en dictador d’un imperi. Ésclar que en aquest bati(bull) europeu en el qual – i per continuar amb temes musicals- per no faltar, no falta ni el Cara al Sol ( amb els temps que corren, no m’estranyaria que ben aviat la seva melodia entri a la llista de “Los 40 principales”) , les figures representatives de les classes populars s’imposen com si res a les patums històriques que tant han fet per anar dissenyant el nostre imaginari col·lectiu ( perdó; vull dir comunitari). Entre l’extensa galeria de personatges que es deixen caure per l’hemicicle de la comissió abans que aquest es converteix en quelcom semblant a l’atracció firal d’un “rodeo” , destaca especialment la figura d’una lluitadora dona centenària d’existència exemplarment compromesa. Posats a triar entre tanta cosa bona, diria que ells representa una mica el punt culminant d’aquest desmuntat muntatge teatral que potser comença amb pas una mica vacil·lant  : diria que els primers fragments mostren diferents graus d’embranzida, malgrat que tots ells en vagin ja plens d’interpretacions superlatives per part d’una troupe de comissionats que ho dona tot al cent per cent. Però un cop el toro agafa velocitat de creuer, l’escenari bull ja d’inventiva caòtica, i el desvergonyiment disposat a mostrar les vergonyes d’Europa agafa dimensions monumentals. Menys atent en aquest cas als jocs de paraules als quals tant de  suc ha sabut treure en anteriors  ocasions ( al cap i a la fi som davant d’un espectacle multilingüe amb traducció simultània , com està manat quan de Brussel·les es tracta) Oriol ens proposa un divertiment que es presenta també com una atípica mostra de teatre polític del bo; d’aquell que no segueix les passes de discursos marcats i demagògies dogmatitzades per tal de visualitzar com, de vegades, no hi ha millor forma d’entendre els camins de la “realpolitik” que seguir-li les passes a una vaca sense brúixola . Encara que aquestes passes ens portin cap a un xafarranxo continental en el qual la rauxa s’imposa al seny no massa assenyat dels comissionats que vetllen per la nostra salut cultural.