És quelcom ben habitual que quan tu surts d’un museu o d’una gran exposició , tinguis que fer-ho passant a la força per la botiga en la qual pots comprar tota mena de publicacions i objectes relacionats amb el que acabes de veure. Es dona per fet que , després d’haver gaudit del recorregut museístic , et ve molt de gust emportar-te cap a casa algun record del que acabes de veure. Però, què passa, quan allò que estàs buscant desesperadament , és precisament la porta de sortida que et pugui fer oblidar quan abans millor el museu dels horrors pel qual has transitat? Tant de bo, si puguessis justament esborrar tot record del que acabes de viure! És clar que, per contra, potser el millor és justament no oblidar-ho, tenir-ho ben present, intentar fer-ho públic , i intentar així no solament fer una mica de catarsis al voltant de la teva pròpia experiència , sinó també contribuir a donar-li visibilitat a una d’aquelles circumstàncies doloroses i angoixants que massa sovint resten en les ombres.
Aquesta és precisament l’opció que ha pres Carla Rovira, després d’haver passat per l’experiència d’un embaràs que es va tenir que enfrontar a un d’aquests moments d’angoixa i dolor durant els quals t’assalten totes les pors i inseguretats, a l’espera que les múltiples proves amb les quals el teu cos és torturat, puguin emetre un diagnòstic definitiu sobre la situació. Donat que la Carla, com és ben sabut, es dedica al teatre, d’això n’ha sortit un espectacle que, de fet , va néixer inicialment per ser representat a l’interior d’un museu, donant-li així el més complert sentit al seu mateix títol. Un títol que coincideix amb el d’una cèlebre pel·lícula del sempre invisible i anònim Bansky. No cal ni dir que en aquell cas, les connotacions entre et títol i l’artista que defuig veure el seu art penjat a les parets d’un museu, resultaven evidents. Però també Rovira ( que al cap i a la fi , no deixa de ser també una artista que defuig aquella mena de teatre amb tarannà museístic) sap com extreure-li al títol les seves pròpies connotacions, que comencen pel doble significat que adquireix la mateixa paraula “exit”, segons l’idioma dins del qual ens la trobem. Si en anglès ens està indicant la sortida, en català, posant-li un accent, ens remet a un concepte que té molt de pes damunt de qualsevol de nosaltres, perquè això de d’assumir el fracàs propi, és quelcom que gairebé a ningú li ve de gust. Així ha estat gairebé des de sempre a gairebé tots els àmbits. I ara mateix i en segons quins àmbits , això potser és més veritat que mai, perquè la recerca de l’èxit ben visible s’ha convertit en un anhel cada cop més generalitzat . Però aquest, tot i ser part del mateix tema, és un altra tema. El cas és que , et moguis en l’àmbit en el qual et moguis, hi ha fracassos fins i tot superficials que poden determinar per complert la imatge que tens de tu mateix. I hi ha fracassos que, per les seves dimensions, et poden fer sentir que has fracassat en tot allò que eres o creies ser: ara, la veritat et salta a al cara.
Quan entreu a la sala ( en aquest cas, sala teatral) en la qual us esperen ( i no les feu esperar; la seva proposta mereix la vostra visita) Carla Rovira i Manoly Rubio (còmplice de la Carla, tant pel que fa a la creació d’aquest espectacle amb quelcom també d’instal·lació artística, com pel que fa a la maternitat que aquí està en joc), us trobareu a molts seients unes tovalloles molt ben plegades ,amb les quals – la Carla insisteix molt en això- podem fer el que vulguem , tret de desdoblegar-les .Més en davant, entendreu la raó. Però ja us avanço que aquesta raó , té precisament molt a veure amb aquesta idea del fracàs , que quan s’instal·la dins teu, ja no hi ha instal·lació que et pugui lliurar del seu pes feixuc. Acte seguit , la Carla i la Manoly ens adverteixen que aquí dins , ens trobarem coses d’aquelles que, com acostuma a dir-se, poden ferir la sensibilitat del respectable públic, llargues agulles i sang a dojo incloses. Però és que, com ens diu també la Carla i com ja us advertia tot just començar, ens hem ficat en un museu dels horrors ,encara que la seva aparença, sigui la d’una institució mèdica plena de metges, infermeres, i altres pacients que, un cop tu has rebut aquella informació que ho sacseja tot i transforma la rutina d’una simple revisió en el pitjor dels malsons, et sembla que et miren ja d’una altra manera: escrutant el teu rostre, s’estan potser enfrontant a les seves pròpies pors. Però , malgrat el dramatisme que ha adquirit tot plegat, no ens posem més dramàtics del compte abans d’hora. Rovira , convertint les seves confidències en un excel·lent exercici interpretatiu, no renuncia tampoc a fer un us constant de la ironia i els cops d’humor, una de les poques defenses que resten quan t’estan deixant sense defenses davant l’abisme de la incertesa. La Carla, comptant sempre amb la col·laboració de la Manoly, ens té preparades també unes quantes sorpreses escenogràfiques , dignes de figurar també ( per seguir amb la tònica anglosaxona del títol) en aquells museus Dungeon que et trobes per exemple a Londres, i en les masmorres dels quals s’exhibeixen artefactes capaços de provocar-te calfreds , i potser alguna que altre rialla reparadora. Amb la diferència que en aquest cas els artefactes estan també vinculats a l’ofici mèdic, i la seva especialitat consisteix sovint en explorar l’interior del cos d’una dona amb aquella fredor asèptica que també pot resultar tot un horror. Per sort, sempre hi ha algú al teu costat capaç de repetir-te el mantra segons el qual “tot anirà bé”. Però quan una pandèmia corre lliurament pels carrers i els centres sanitaris, quan unes proves poden dictaminar el futur o la manca de futur que li espera a la teva maternitat, i quan et qüestiones fins a quin punt ets o no ets un fracàs amb cames, resulta evident que tot va malament. On es troba, la porta de sortida? Tot i que abans de buscar-la, paga molt la pena seguir-li les passes a Carla, convertida en animosa guia dels seus propis horrors
