Sens dubte, el ganxo de l’espectacle era el nom de Rocío
Molina, la bailaora a la que el públic de Barcelona ja ha vist dalt l’escenari
més d’un cop. Honji Wang, l’altra
intèrpret, era un meló per obrir com també Sébastien Ramirez, el director
artístic del muntatge i autor d’una tècnica personal molt propera al hip hop. El resultat? Molt positiu, tant per la
valoració general de l’obra, el títol de la qual és una paraula àrab que s’atribueix
a l’origen de la paraula flamenc, com per la música i escenografia, però de
forma molt destacada, per la presència de Rocío Molina i Honji Wang i de la
conjuminació que fan del flamenc i del hip-hop.
Dues dones,
tant iguals, almenys en la visió
que emeten des de damunt l’escenari, com diferents en el seu llenguatge. I aquí recau el gran interès del muntatge:
dos mons distints que troben un espai on elaborar uns encontres emocionals i,
especialment, molt plàstics.
Vestides de blanc i negre i pentinades idènticament,
amb el cabell recollit amb un petit monyo dalt del cap, signe d’una igualtat pretesa, les dues artistes, autores junt amb Ramirez de
la part coreogràfica, escenifiquen un diàleg que va des de l’execució del mateix
gest, signe d’assentiment i pacte, fins a la contraposició de moviments de
flamenc i de hip hop, fragments aquests que es lideren com els més
interessants.
Rocio Molina es mostra amb tota la seva
grandesa interpretativa i el seu foc i inquietud interior envers el flamenc,
els transpira amb un mestratge d’alt nivell. Per la seva part, Honji Wang
llueix un cos que traspua haver estat
alimentat amb tècniques de dansa clàssica i de hip hop, fet que permet que la
ballarina es mogui amb una nitidesa, suavitat o rapidesa admirables. Llàstima que la seva intervenció no quedi
equiparada a la de Molina, quant a
durada de temps.
Felahikum
és un muntatge construït a base d’estampes molt
visuals que desprenen un ambient metàl·lic,
però que les sabates de flamenc i les esportives blanques s’encarreguen molt bé
que no resulti fred. Un seguit de seqüències algunes de les quals destaquen per
damunt dels altres, com per exemple, les
imatges que les ballarines utilitzen llargs trossos de tul negre que ballen a l’impuls de l’aire d’uns
ventiladors alhora que propicien unes suggestives ombres xineses, o quan les
intèrprets ballen damunt de retalls metàl·lics. Per altra banda, a l’obra no hi falten petits gestos de complicitat i humor
entre les dues ballarines. És com donar un cop d’ull a l’espectador, a un públic que va acabar dempeus rendit a aquestes
artistes que, en definitiva, tant s’assemblen.
