Felahikum

Dansa

informació obra


Coreografia:
Honji Wang, Sébastien Ramirez
Intèrprets:
Rocío Molina, Honji Wang, Rocío Molina, Eduardo Guerrero
Composició musical:
Jean-Philippe Barrios "lacrymoboy"
Il·luminació:
Jani-Matto Salo
Escenografia:
Thomas Pénanguer
Caracterització:
Vestuari:
Soo-Hi Song
Sinopsi:

A "Felahikum" (nom àrab atribuït a l’origen de la paraula flamenc), Sébastien Ramirez dur a terme una recerca profunda amb les ballarines Rocío Molina (flamenc, Sevilla) i Honji Wang (hip-hop i ballet clàssic, Berlín), en què confronta diferents estils de dansa. L’intercanvi coreogràfic servirà per cercar un possible diàleg entre aquestes cultures de la dansa i per tractar la condició de la dona en la societat, entre altres aspectes de la dimensió social del flamenc i el hip-hop.

Sébastien Ramirez va començar com a B-Boy el 1996 i el 2000 ja era un ballarí i coreògraf professional. Inspirat per la cultura Hip-Hop des de la seva infància, la seva atenció es va centrar en el B-boying; a través del desenvolupament de diversos moviments propis va construir una filosofia personal de la tècnica i va explorar diferents àrees de la dansa per acabar creant el seu propi estil “suau i controlat”.

Honji Wang va estudiar dansa clàssica durant deu anys al conservatori de Frankfurt abans d’entrar en contacte amb les tècniques de hip hop com el B-Girling, el House o el Newstyle. El 2010 comença la seva relació professional amb Ramirez, junts creenel duet AP15 i un any després Monchichi, una producció de dansa teatral; ambdós espectacles, premiats en diversos certàmens, han girat amb gran èxit per tot el món en espais com el Théâtre de la Ville de Paris i el Sadler’s Wells de Londres. Posteriorment van presentar Borderline (2012-2013).

La trobada de Honji Wang amb Rocío Molina, dirigides per Sébastien Ramirez, planteja quin llenguatge coreogràfic en pot resultar d’unir a aquestes dues dones i les seves actituds, postures i estètiques específiques. Rocío Molina aporta el contrapunt de l’art flamenc que domina des d’una alçada artística incontestable i en la plenitud de la seva carrera professional. El seu ball, fet de provocació i de la seva necessitat d’explorar, la situa més enllà de qualsevol convenció.


Crítica: Felahikum

06/03/2015

Dues intèrprets no sempre són un duo

per Jordi Sora i Domenjó

Rocío Molina és elegància virtuosa. El flamenc empetiteix entre els seus peus, com si se sabés víctima d'una flexibilitat, execució i exactitud expressiva que posa en evidència amb cada palmada i taconeig el propi esperit essencialment nòmada i popular d'aquest art. Cap dels gestos de la ballarina és sobrer i el seu públic anhela encara més en cada representació. És geni incandescent. 

Honji Wang, de qui també hem gaudit a Barcelona amb anterioritat del seu art, és nervi delicat. El hip-hop que practica travessa per complert el seu cos, com si d'una fletxa del moviment es tractés i ocupa amb ell teatres i auditoris determinadament. És una ballarina transformada en ruptura gestual i les seves intervencions són seguides amb vehemència. Brilla com a estel evanescent. 

La suma d'ambdues disciplines havien de significar alguna cosa nova i el punt de partida sota el qual Sébastien Ramirez proposava el joc era interessant: "Felahikum", nom àrab atribuït a l'origen de la paraula flamenc. La insistència des de l'estrena de l'espectacle al Teatre de l'Arxipèlag de Perpinyà i dels mitjans de comunicació era màxima: diàleg, confrontació, universos paral·lels... Jo mateix anava ben alerta de no fer servir en aquesta crítica la temuda paraula “fusió”, com m'havia advertit sàviament una lectora dies abans. 

Doncs bé: res de tot plegat era necessari. Dues intèrprets (magnífiques) no sempre són un duo. I aquest és el problema de la proposta. En la vessant flamenca resulta curta i en la del hip-hop sols apunta idees: perd la força en la simbologia escenogràfica amb uns ventiladors que generen força aire i soroll però aporten poc a la narració, malgrat delectar-se en bellíssimes i sensibles imatges d'estètica perfeccionista. Interpreten quadres bucòlics, però el ball i la tècnica que cadascuna d'elles representen i els seus respectius llenguatges queden dissipats també i malauradament com per efecte d'aquella ventolera.