Flors i viatges

Nous formats

informació obra


Companyia:
CaboSanRoque
Sinopsi:

La guerra i el seu record traumàtic tanca la trilogia d’instal·lacions immersives que cabosanroque ha dedicat a escriptors catalans. Ara la inspiració és Mercè Rodoreda

Amb Flors i viatges, cabosanroque tanca la seva trilogia d’instal·lacions immersives dedicades a la interpretació lliure de l’obra d’escriptors catalans per abordar temes universals. Ara han creat un bosc fantàstic a partir de les obres Viatges i flors de Mercè Rodoreda, per reflexionar al voltant de la guerra i les seves conseqüències des dels ulls de dones i infants; de com el trauma i el pas del temps manipulen la memòria, modificant l’experiència viscuda per acabar construint alguna cosa que s’acosta a la ficció. A més dels llibres i de l’experiència viscuda per Rodoreda, apareixen els testimonis de dones i nens que van viure la Segona Guerra Mundial, recollits per la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Flors i viatges

28/07/2023

Guerres i flors

per Ana Prieto Nadal

Aquest juliol ha vingut carregat d'espectacles creats a partir de l'obra de Mercè Rodoreda. Tres, concretament. La plaça del Diamant va ser portada al Teatre Grec per onze intèrprets ‒“un colomar de Natàlies”, en paraules de Bernat Puigtobella‒ i un equip multidisciplinari comandat per la directora Carlota Subirós. D'altra banda, el Teatre Gaudí programa l'espectacle Mercè Rodoreda en el Triangle de París, l'adaptació de dos contes de l'autora ‒més un capítol de Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz‒ que dirigeix Maria Casellas a partir d'una dramatúrgia d'Ever Blanchet.

Ara, però, del que vull parlar és de Flors i viatges, la instal·lació immersiva que Laia Torrents i Roger Aixut, els integrants de Cabosanroque, han fet a partir d'alguns relats de Viatges i flors, en combinació amb fragments i suggestions procedents de dues obres de l'escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx: La guerra té cara de dona i Últims testimonis. Aquesta tercera entrega de la trilogia literària de la companyia ‒que completen No em va fer Joan Brossa i Dimonis‒ serà al CCCB fins al diumenge 30 de juliol; a la tardor es podrà veure al TNC, paral·lelament a l'espectacle La plaça del Diamant.

Els espectadors seuen en un pom o una soca de tamborets ‒per començar ja amb la metàfora vegetal‒ al bell mig de l'espai. El dispositiu que s'activa el primer és un conjunt de nou panells que mostren vídeos alentits de dones i nenes, en posició frontal i gairebé immòbils, de manera que semblen fotografies que cobren vida, com passa amb alguns treballs del videoartista estatunidenc Bill Viola. L'efecte de presència que produeixen resulta inquietant. La majoria d'elles són refugiades ucraïneses ‒Mariia Kashpurenko, Nadiia Rusanova, Olena Radko, Hanna Hrechana, Alexandra Hrechana, Maria Hrechana, Hanna Rei, Barbara Sokilovska i Mariia Sokolovska‒, però la catalana que hi ha al centre no passa desapercebuda: es tracta de la poeta Núria Martínez-Vernis, que, a banda d'haver enregistrat una sèrie de jocs fònics i onomatopeics per a l'ocasió, recita el microrelat rodoredià “Flor sola”.

La veu en off de Mónica López pronuncia alguns passatges de l'obra d'Aleksiévitx; quan diu que la sorra es belluga i palpita, ens adonem que això passa literalment: sota les pantalles, una muntanya de terra i fulles seques batega quasi imperceptiblement, com un cos mal soterrat que malda per mantenir-se amb vida o com la natura mateixa que resisteix a l'embat de la guerra. Les dones refereixen alguns dels testimonis recollits per l'escriptora ucraïnesa, i mengen flors, cadascuna des del seu panell. Em sembla reconèixer també un extracte del conte de Rodoreda “Viatge al poble de les dones abandonades” ‒per la referència a les “senyores encapollades”‒, que, d'altra banda, podria estar en l'origen de la instal·lació que s'activarà després, composta per una sèrie de tiges parlants, nimfes siringues o tubs d'orgue profà que emeten sons greus d'intenció elegíaca i, més tard, petits xiscles.

Sobre un grup escultòric i robotitzat de cranis equins s'activen uns minúsculs sensors que circulen per les conques com un zumzeig de mosques, en un sofisticat tractament artístico-tecnològic de la mort ‒i la putrefacció‒ orgànica. Sentim una part del “Viatge al poble dels penjats”, i ascendeixen/descendeixen unes pedres suspeses ‒metralla còsmica‒ davant una estructura de múltiples superfícies reflectants. Un fum invasiu esdevé mèdium per als raigs lumínics que hi formaran unes sanefes màgiques. Als nou panells plou del revés ‒la “plugeta” sempiterna del poble dels caragols‒, i un cos s'arrossega pel terra invertit, reptant de pantalla a pantalla i deixant-hi un rastre de llot. Vuit tambors s'autopercudeixen; una veu performa una onomatopeia que retornarà més endavant; una polifonia desgrana ‒primer en ucraïnès, després en català‒ una tirallonga de fonts i camins. Els noms de tots els pobles i de totes les flors.

A través d'un virtuós collage de cites textuals, ginys tecnològics i suggestió sonora, Cabosanroque sublima o conjura l'horror de totes les guerres, i transforma en llum i artefacte algunes de les flors literàries, capcioses i capricioses, que n'han brollat. Es trama, així, un fascinant viatge sensorial fet de fantasies compensatòries. El monticle de terra no ha deixat de palpitar ni un sol moment.


Article publicat a Núvol el 28 de juliol de 2023