Dins del cicle que el Teatre Lliure, durant la temporada actual, ha dedicat al tema dels diners, es programa fins el 17 de maig Frank V (Opereta d’una banca privada)de Friedrich Dürrenmatt i amb música de Paul Burkhard. L’adaptació de la versió catalana és de Sergi Belbel i la direcció de Josep Maria Mestres. Una sòlida aliança per intentar atansar un gènere musical poc habitual als nostres escenaris.
L’argument no podria ser més actual: la directiva d’un banc modern (i ara no ens posarem aquí a dir noms…) orgullosa de no perdre mai diners i estafar sempre que és possible, s’ha instal·lat en la cobdícia més absoluta, fins al punt d’idear la liquidació total de l’entitat per treure’n el màxim rendiment. La traïció, esclar, com un escurçó amagat en el si de la pròpia sang, desencadenarà un seguit d’embolics i tragèdies familiars, en un model shakesperià amb què l’obra es reivindica tot just iniciar-se, per arribar a un final que no pas per esperat, deixa de sorprendre per la crueltat i manca total de valors humans.
Es tracta d’una opereta, un gènere molt estès en la tradició dels països de parla alemanya. De Suïssa, més concretament, i escrita el 1959. Però el seu llibret podria ben bé haver estat signat un cop vist el TN vespre d’aquesta mateixa setmana, tal és l’encert de Friedrich Dürrenmatt per detectar els estereotips i misèries d’alguns (molts?) dirigents del sistema bancari. Amb música rock i fragments parlats, aquest estil de representació no és molt conegut entre nosaltres (excepció feta de Jacques Offenbach) i certament hi ha una certa distància amb la nostra tradició de teatre, a mig camí entre el musical, la dessacralització lírica, la comèdia costumista i el teatre gestual.
S’entén fàcilment la dificultat que Frank V (Opereta d’una banca privada) ha suposat com a exercici d’adaptació, i en la traducció (pràcticament trasllat) d’aquell conjunt al llenguatge del nostre temps. Ni som als anys 50, com molt bé s’ha encarregat de recordar-nos l’actual crisi econòmica; ni el teatre musical a l’ús s’assembla a aquesta proposta; ni aquest és el sentit de l’humor mediàtic (malgrat la participació de nombroses cares conegudes entre l’elenc) a què estem acostumats.
El resultat depèn, doncs, de la capacitat de cadascú per abstreure’s en temps i en estil. De manera que la resposta a una proposta com la que aquests dies el Teatre Lliure programa, dins del cicle dedicat als diners, serà del gust i elogi d’uns quants; com resultarà llunyana i incomprensible a d’altres. Tot i que a uns i altres sempre queda la recomanació d’anar a gaudir de la peça central que encaixa aquesta divergència històrica entre personatges, humor, dramatúrgia i gèneres teatrals. Es tracta de la magnífica intervenció del grup de música Obeses, amb Arnau Tordera el capdavant: autèntic mestre de cerimònies d’aquesta complicada aposta, que canta, es mou i actua amb una elegància i força escèniques, fora de tot dubte.
