Frock. Stopgap Dance Company

informació obra



Coreografia:
Lucy Bennet
Sinopsi:

Sis ballarins ballen i col·lisionen al ritme del rock artístic de Hannah Miller i Oli Austin. Frock és una peculiar celebració de la individualitat i la diferència que pren com a punt de partida els records de la directora artística Lucy Bennett sobre l'Anglaterra dels anys 80, una societat que va començar a acusar certes divergències generacionals. Lucy Bennett s'ha volgut centrar en la manera com s'ha anat transformant l'elecció de la identitat al llarg de successives generacions i ha volgut celebrar el punt on ens trobem actualment, amb una major autonomia a l'hora d'escollir qui es vol ser i a l'hora de reconèixer la diversitat.

Stopgap Dance Company és una companyia britànica de dansa inclusiva que treballa amb artistes amb discapacitat i sense discapacitat i que contempla la dansa com a eina d'integració social. Les seves produccions estan ideades per ballarins i col·laboradors de la companyia que treballen sota la direcció artística de Lucy Bennett. Les propostes de Stopgap Dance Company són finestres cap a un món paral·lel on aspectes com la interdependència de les persones, la força o la vulnerabilitat són tractats de forma artística i poètica. Stopgap Dance Company treballa en col·laboració amb Arts Council England i és companyia resident a Farnham Maltings.

Crítica: Frock. Stopgap Dance Company

19/04/2023

Festius, superant els límits

per Jordi Bordes

Stopgap dance company supera els estigmes dels cossos i dels gèneres (com, en part, canta l'exercici Has de canviar la teva vida) per bastir una coreografia amable, festiva, sense complexes, que diverteix i empodera tant als artistes com al públic. Sovint, la dansa integrada planteja uns muntatges en què el dolor, els estigmes queden despullats a l'escena. Hi ha excepcions com la de l'empoderament revolucionari (Lectura fácil, Fuck-in-progress). Aquesta peça (que s'havia de presentar el 2020 al Sismògraf però que la pandèmia ha endarrerit fins a aquesta edició) es balla des de l'oportunitat, obviant l'existència d'una cadira de rodes, i fent-la servir per a quadres que serie impossibles sense aquest aparell. Hi ha una festa encomanadissa com en els treballs de Moveo (Echoes, Conseqüències).

Els sis ballarins transmuten també en el vestuari i en la forma de ballar. Ells desenvolupen un moviment d'esquenes rectes, cames obertes, passes fermes; ells duen uns vestits de faldilles que voleien i amb una esquena que, tot i la seva robustesa, evoca ductilitat, desequilibri corporal. És una ironia que no vol caricaturitzar res, si no que juga a la disfressa, a exterioritzar els altres jo dels intèrprets. Bon treball intens, molt físic i que traspassen les ganes de ballar (i de viure). Només un exemple, una dona va demanar gravar una estona de la coreografia per animar la seva filla deprimida per culpa d'un ictus que li havia afectat el moviment: Veure com ballen i disfruten de la diversitat no li recuperarà el moviment però sí l'ànim per aixecar-se i conviure amb el món de la millor manera possible.