Fuck-in-Progress

informació obra



Producció:
Associació Kiakahart - Arts en Moviment
Direcció:
Jordi Cortés, Bea Fernández
Ajudant de direcció:
Glòria José
Intèrprets:
Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Rita Noutel, Raül Perales, Jordi Cortés, Glòria José
Escenografia:
Maria de Frutos
Il·luminació:
Llorenç Parra
Vídeo:
Xavier Duacastilla, Emilio Bravo, Marisol Rufo
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Txus González
Autor:
Bea Fernández
Sinopsi:

«Sigues fort!» és el significat de "kiakaha", l'expressió maori que Jordi Cortés ha utilitzat per donar nom a l'Associació Kiakahart. Amb els integrants d'aquest col·lectiu ha treballat durant més de deu anys en l’àmbit del teatre físic i la dansa, especialment en la dansa integrada. D'aquesta associació neix, precisament, un projecte en el qual diferents personatges compartiran experiències mitjançant la paraula i el llenguatge del cos. Cadascun d’aquests performers té una relació peculiar amb el seu cos i l’entorn que l’envolta, perquè cadascú té la seva particularitat. A través de l’erotisme, la sensualitat, el fetitxisme dels objectes i la mirada de l’altre aniran compartint les seves experiències. El públic assistent serà testimoni i còmplice de les seves confessions i dels intents d'aquests performers d'alliberar els seus cossos mitjançant el llenguatge de la dansa.

Premiat a la categoria de coreografia dels Premis de la Crítica 2015

Crítica: Fuck-in-Progress

04/07/2015

Arriscat exercici d'erotisme en dansa integrada, entre divertit, delicat i respectuós

per Jordi Bordes

Jordi Cñlrtés és un veterà de la dansa integrada. El que es veu com una eina utílissima a reconèixer les limitacions del cos de cadascú (sigui, per genètica, malaltia o accident) s'ha convertit en un espectacle. Cortés ja dóna per sabut que l'espectador entendrà quin és el punt de partida.No cal que els testimonis hagin d'explicar el seu dia a dia, gens convencional. Supera la mirada de compassió quan situa tots els actors en el mateix escenari per igual i que cadascú s'expressi i es mogui (dins d'un ordre) però com li sembli. El risc màxim és poder expressar des d'aquests cossos personals com viuen la sexualitat. Perquè és fals que no tenir cames no vol dir tenir impulsos sexuals. 

L'acció dóna per a moments d'un erotisme que frega a divertida exhibició, quasi còmica, però que destaca per la recerca d'un cert preciosisme i per una mirada delicada, quasi tendre. La valentia dels intèrprets és gegantina. Al final,  mostrar el monyó en què s'acaba una cama és tant eròtic com despullar-se. La carícia, per insòlita, desarma. El dramaturg Albert Espinosa, que ha ajudat a desdramatitzar molt, el cas de les persones amb una cama amputada gràcies als seus muntatges teatrals, pel·lícules i sèries de televisió ja va fer una certa aproximació el 2009 a l'Espai Lliure sobre la sexualitat i els amputats ("El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals") però quedava massa pretensiosa. Ara, Cortés, amb els seus companys inseparables de dansa integrada, fa una mirada molt més fresca, real i íntima. Pot incomodar, certament, però no és, per a res, una coreografia efectista, exhibicionista i buida. En el cos de cadascú s'hi amaguen grans veritats que es revelen amb molt de valor. 

Trivial