Anar a veure un espectacle de dansa integrada, terme que vol dir, a càrrec de persones sense i
amb discapacitats físiques, no és el
mateix que assistir a un espectacle d’una companyia convencional en la qual els intèrprets no pateixen cap limitació funcional.
Segurament, hauríem d’aprendre a mirar una
companyia d’aquestes condicions com si es tractés d’un grup de dansa professional usual, però, pel que a
mi respecte, no és fàcil per molta voluntat que hi posi. Confesso que el primer
que faig és anar descobrint quina de les persones que són dalt l’escenari
pateixen discapacitat física, un acte en el qual, reconec, hi ha una petita dosi
de morbositat. Un cop localitzades aquestes persones, el sentiment morbos de
mirar es converteix en un cop de puny a l’estomac que ve acompanyat per una angúnia quasi instantània,
adonant-me que, m’agradaria, però sóc incapaç de valorar Fuck-in
progress com si es tractes d’una obra
a càrrec d’uns intèrprets que disposessin
de tots els seus membres i sentits. Però,
a mesura que l’espectacle avança, m’adono que aquest cabdell d’emocions, en el
que el sentiment de pena mai ha estat present, es converteix en una gran
admiració capa les persones de discapacitat funcional, alhora que observo com la
seva particularitat física queda integrada de forma totalment natural en un
espectacle els personatges del qual debaten sobre les experiències que han viscut amb el sexe.
Jordi Cortés dirigeix aquest muntatge que
presenta conjuntament amb l’Associació
Kiakahart, que en expressió maori significa “sigues fort!”, un col·lectiu amb
el qual treballa des de fa més de deu anys.
Fuck-in-progress és un espectacle amb un alt voltatge sexual, sensual i també eròtic que molts cops agafa forma de
cabaret, un espai en el qual circulen
uns personatges que tant poden ser membres submisos d’un director de circ, com víctimes d’actes sado. Petites escenes narren
històries personals, els protagonistes
de les quals juguen i van més enllà dels codis sexuals establers, actes en els
quals no queda fora de lloc un desig de demostrar-nos que, malgrat les discapacitats,
un pot gaudir amb el cos que té. Fet que queda del tot evident.
Encapçalats per Jordi Cortés i Mercedes
Recacha (esplèndida en el solo que es marca amb el marc d’un quadre), els intèrprets
fan una execució notable de l’obra, que es converteix en exemplar en el cas de
Joan Casaoliva, per la seva condició d’invident; Miriam Aguilera perquè, malgrat faltar-li un tros de cama,
balla plasmant imatges de gran bellesa, i Jaume Girbau, un home d’una gran
presència i mobilitat, malgrat no tenir cames.
