Fuck-in-Progress

informació obra



Producció:
Associació Kiakahart - Arts en Moviment
Direcció:
Jordi Cortés, Bea Fernández
Ajudantia de direcció:
Glòria José
Intèrprets:
Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Rita Noutel, Raül Perales, Jordi Cortés, Glòria José
Escenografia:
Maria de Frutos
Il·luminació:
Llorenç Parra
Vídeo:
Xavier Duacastilla, Emilio Bravo, Marisol Rufo
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Txus González
Autoria:
Bea Fernández
Sinopsi:

«Sigues fort!» és el significat de "kiakaha", l'expressió maori que Jordi Cortés ha utilitzat per donar nom a l'Associació Kiakahart. Amb els integrants d'aquest col·lectiu ha treballat durant més de deu anys en l’àmbit del teatre físic i la dansa, especialment en la dansa integrada. D'aquesta associació neix, precisament, un projecte en el qual diferents personatges compartiran experiències mitjançant la paraula i el llenguatge del cos. Cadascun d’aquests performers té una relació peculiar amb el seu cos i l’entorn que l’envolta, perquè cadascú té la seva particularitat. A través de l’erotisme, la sensualitat, el fetitxisme dels objectes i la mirada de l’altre aniran compartint les seves experiències. El públic assistent serà testimoni i còmplice de les seves confessions i dels intents d'aquests performers d'alliberar els seus cossos mitjançant el llenguatge de la dansa.

Premiat a la categoria de coreografia dels Premis de la Crítica 2015

Crítica: Fuck-in-Progress

04/07/2015

Aprendre a mirar

per Montse Otzet

Anar a veure un espectacle de dansa integrada, terme que vol dir, a càrrec de persones sense i amb discapacitats físiques, no és el mateix que assistir a un espectacle d’una companyia convencional en la qual els intèrprets no pateixen cap limitació funcional.

Segurament, hauríem d’aprendre a mirar una companyia d’aquestes condicions com si es tractés d’un grup de dansa professional usual, però, pel que a mi respecte, no és fàcil per molta voluntat que hi posi. Confesso que el primer que faig és anar descobrint quina de les persones que són dalt l’escenari pateixen discapacitat física, un acte en el qual, reconec, hi ha una petita dosi de morbositat. Un cop localitzades aquestes persones, el sentiment morbos de mirar es converteix en un cop de puny a l’estomac que ve acompanyat per una angúnia quasi instantània, adonant-me que, m’agradaria, però sóc incapaç de valorar Fuck-in progress com si es tractes d’una obra a càrrec d’uns intèrprets que disposessin de tots els seus membres i sentits. Però, a mesura que l’espectacle avança, m’adono que aquest cabdell d’emocions, en el que el sentiment de pena mai ha estat present, es converteix en una gran admiració capa les persones de discapacitat funcional, alhora que observo com la seva particularitat física queda integrada de forma totalment natural en un espectacle els personatges del qual debaten sobre les experiències que han viscut amb el sexe.

Jordi Cortés dirigeix aquest muntatge que presenta conjuntament amb l’Associació Kiakahart, que en expressió maori significa “sigues fort!”, un col·lectiu amb el qual treballa des de fa més de deu anys.

Fuck-in-progress és un espectacle amb un alt voltatge sexual, sensual i també eròtic que molts cops agafa forma de cabaret, un espai en el qual circulen uns personatges que tant poden ser membres submisos d’un director de circ, com víctimes d’actes sado. Petites escenes narren històries personals, els  protagonistes de les quals juguen i van més enllà dels codis sexuals establers, actes en els quals no queda fora de lloc un desig de demostrar-nos que, malgrat les discapacitats, un pot gaudir amb el cos que té. Fet que queda del tot evident.

Encapçalats per Jordi Cortés i Mercedes Recacha (esplèndida en el solo que es marca amb el marc d’un quadre), els intèrprets fan una execució notable de l’obra, que es converteix en exemplar en el cas de Joan Casaoliva, per la seva condició d’invident; Miriam Aguilera perquè, malgrat faltar-li un tros de cama, balla plasmant imatges de gran bellesa, i Jaume Girbau, un home d’una gran presència i mobilitat, malgrat no tenir cames.


Trivial