Fuego fuego

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Núria Lloansí
Direcció:
Manuela Infante
Autoria:
Manuela Infante
Sinopsi:

Després de l’èxit d’Estado vegetal, on Manuela Infante explorava com senten, pensen i es comuniquen les plantes i la seva relació amb els humans, ara la dramaturga xilena es fixa en el foc, en la seva omnipresència i en la seva potència devastadora i transformadora.

Incendios forestales se desatan en tierras explotadas. Pozos de combustibles fósiles arden a la intemperie. El globo hierve. Neumáticos y semáforos en llamas sirven de barricadas en las calles de la ciudad. Ataques incendiarios que en un solo destello iluminan opresiones oscurecidas por décadas. Discursos inflamados. Chispas que se propagan contagiando revoluciones. Un fuego fuera de control abraza el mundo en el que vivimos. El futuro hecho humo, parece que se nos escapa. El fuego no solo destruye. El fuego ilumina. El fuego transforma aquello sobre lo que desata su furia. Sentadas con la cabeza entre las manos, tantas veces lo miramos hacerlo, ensoñadas. No es la incendiaria la que crea fuegos. Es el fuego el que educó a la incendiaria. Un extraño a nuestras intenciones y distinciones, el fuego, fuerza inhumana, que ruge. Con Fuego Fuego continuo mi búsqueda por un teatro no-humano, poniendo a reverberar en la escena el rugido de ese negro animal.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fuego fuego

17/01/2022

Còctel incendiari

per Manuel Pérez i Muñoz

(...) Arrenca l'obra i veiem els seus dos protagonistes amb la cara tapada per una gasa ennegrida, escoltem les veus distorsionades. Impera el desconcert, els intèrprets semblen les marionetes humanes d'una peça de Susanne Kennedy. Més tard, les seves cares es descobreixen, però continua imperant al traç de personatges el desconcert de Samuel Beckett i l'ansietat de Sarah Kane. La quotidianitat es descompon i els escenaris es desdibuixen. Escoltem ressons de l'esclat social xilè del 2019 (...)

El treball plàstic reforça el discurs metafòric, objectes de consum i altres elements de pastura per a les flames, com aquesta immensa muntanya de restes de pi, combustible per a una gran foguera renovadora que no arriba mai. Encaixen bé les interpretacions, la naturalitat desconcertant de Núria Lloansi –habitual de les creacions de Marta Galán– amb el desassossec enèrgic d'Héctor Morales. Com sol ser habitual en els llenguatges poc ortodoxos, alguna escena estirada i repetitiva ataca la paciència, sobretot cap al final, però no arriba a deslluir el centelleig d'un muntatge que crema per la seva complexitat i audàcia.

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A 'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA'