¿Teatre? ¿Gest? ¿Performance? ¿Instal·lació? ¿Coreografia? ¿Mim? Davant d'una proposta multidisciplinar com aquesta, tot s'hi val. Vull dir que cadascú la pot enfilar per on més li plagui. Una opció és entrar-hi amb la lliçó apresa i fer-ne després un comentari pseudointel·lectual i quedar com un senyor. L'altra opció és entrar-hi “in albis” i fer-ne després un comentari intentant explicar el que s'hi ha vist i arriscar-se a no quedar tant com un senyor, esclar.
Si la dramaturga Manuela Infante (Xile, 1980) ja va saltar a l'absurd amb un espectacle anterior, «Estado vegetal», explorant quina relació tenien les plantes entre elles i els humans, ¿per què no pot continuar en aquest mateix estadi de l'absurd donant veu, cos i ànima, com aquell qui diu, al foc?
El que passa és que les plantes, si no són carnívores o verinoses, a tot estirar et poden produir alguna al·lèrgia i no et fan cap mal major. I, en canvi, el foc, de tant jugar-hi, et pot acabar cremant.
El cas és que als dos personatges protagonistes de «Fuego, fuego», una parella defensada amb dents i ungles per Héctor Morales i Núria Lloansi, se socarrimen i es cremen ben recremats només d'entrada, en una acció performativa de to color de cendra dominada pels sons guturals i els efectes sonors electrònics d'acompanyament en una imatge plàstica d'aquelles que els responsables del Macba es lleparien els dits si la tinguessin en una de les seves sales expositives.
L'espectacle té una línia ascendent que va del negre cendrós esmentat al blanc grogós de la muntanya d'encenalls de la fusta de pi amuntegats en una pila de deixalles que, afortunadament per al teatre, no s'acabarà cremant ni que els dos personatges en qüestió es fumin arriscadament dos cigarrets tan tranquils damunt dels encenalls. I l'espectacle també té una trama explicativa a través d'un discurs “no-discurs” que, potser per la influència del socarrimat, acaba sent repetitiu a vegades com un disc ratllat sense que aporti una escletxa de contingut mínimament progressiu en l'acció.
Esclar que això, al comentarista pseudointel·lectual, li va de primera perquè es pot esplaiar fent especulacions de tota mena. Ho té més malament en canvi el comentarista “in albis” que s'ha de limitar al que la seva modesta mirada des de la platea li pretén ensenyar. I és que qui juga amb foc es crema. I no em refereixo només a la creadora de l'espectacle, que ja adverteix que fa un teatre “no-humà”, sinó també als espectadors que s'hi enfrontin.
«Fuego, fuego» és una de les propostes arriscades de la nova línia del Teatre Nacional de Catalunya comandada per Carme Portaceli. El TNC col·labora amb el Festival Internacional Santiago Mil de Santiago de Xile. Igual que el Macba, que ja he esmentat, en algun festival que se les promet de radical i de noves tendències també s'hi lleparien els dits amb «Fuego, fuego». Una altra cosa és que el públic habitual de les últimes temporades del TNC s'arrisqui a cremar-se. El públic de la funció d'estrena de «Fuego, fuego» —que no és el públic de carrer— diria que es va cremar poc, com si després de tant de foc a la graella hagués passat els 90 minuts de l'espectacle pel microones, a tot estirar.
Dit tot això, no obviem que la dramaturga Manuela Infante parteix de la terrible experiència xilena de l'incendi forestal de fa precisament cinc anys a la població de Santa Olga on —com ha passat dissortadament en altres incendis més pròxims de trista memòria— no només va quedar tot fet pols de pi sinó que hi van morir almenys vuit persones entre els bombers i voluntaris lluitant contra les flames.
Hi ha, doncs, una relació, diguem-ne sentimental, de l'autora xilena amb la tragèdia viscuda recentment al seu país. I aquesta relació és la que converteix en una simbologia de denúncia social. No hi ha tant de surrealisme, malgrat les imatges plàstiques, si és té en compte que parteix del realisme. «Fuego, fuego» adverteix els espectadors del segle XXI que hi ha moltes menes de fogueres que cremen sense que se'n vegin les flames: la foguera incendiària verbal, la foguera incendiària política, la foguera incendiària capitalista, la foguera de la pobresa, la foguera de la desigualtat, la foguera energètica, la foguera climàtica... Davant d'això, doncs, queda força lluny aquella profecia ritual i religosa que deia o que diu encara que el foc purifica. Que els ho diguin als xilens que van patir el foc de Santa Olga. (...)
