El fum i la foscor no et permeten encara discernir allò que està passant a l’escenari, però la molt potent primera escena de “Fuego Fuego” et situa d’entrada en estat d’alarma. Resulta evident que en aquest interior ple de formes difuminades en el qual es pot anar percebent la presència de dues figures humanes i el mobiliari del que sembla una cuina, el foc ha fet de les seves. I encara que només sigui per allò de l’associació lliure, intueixes que potser també la misèria , ha tingut alguna cosa a veure amb aquesta boira espessa que pot tenir efectes letals. Et venen al cap de seguida incendis ben recents que en alguns casos han tingut escenaris reals (sense anar més lluny, la plaça Tetuan queda com qui diu a tocar) ben propers a l’escenari fictici on s’ha iniciat la representació d’aquesta proposta de Manuela Infante. Una proposta esperada amb notable expectació: a casa nostra encara no ens havia arribat cap dels seus espectacles, però sí ens havien arribat ressons de la notable creativitat amb la qual Infante, havia aconseguit fer de vegetals (“Estado vegetal”) i minerals (“Como convertirse en piedra”) els protagonistes de propostes que qüestionen l’omnipresència teatral de l’espècie humana.
En qualsevol cas, aquesta vegada hi ha hagut sort, i s’ha evitat la tragèdia. A mesura que el fum es va esvaint , les dues formes humanes amb el rostre cobert de cendra i les cordes vocals encara sotmeses als devastadors efectes del que aquests cossos han respirat, comencen a parlar. Primer, mitjançant sons inintel·ligibles que produeixen un efecte inquietant. I després , donant-li ja forma a unes paraules que també resulten inquietants, però per altres motius menys alarmants que els derivats dels efectes d’un incendi. El que comença a alarmar un cop les paraules s’instal·len a l’escenari, és l’enorme distància que existeix entre elles, i la visualment tan prometedora primera escena que havia alimentat aquelles altes expectatives a les quals abans m’he referit. I alarma també la distància que es va creant entre la xerrameca que ens transmeten aquests dos personatges, i les paraules que la mateixa Manuela Infante ha escrit a l’hora de presentar la seva obra. Unes paraules que, amb molt d’encert, ens parlen de la multiplicitat de significats i/o implicacions metafòriques que li podem donar a la paraula “foc”, i al seu imparable poder destructor i alhora regenerador. Per posar una nota de musical humor local, només cal recordar com a la seva altament inflamable cançó “La colilla”, un Albert Pla desfermadament incendiari ens explica com en hi ha prou amb una simple burilla mal apagada per acabar en un tres i no res amb l’imperi nord-americà al complert...tot finalitzant el tema amb la burilla embarcant-se cap a “la Madre Patria” , amb la intenció de seguir deixant fogueres devastadores al seu pas. El cas és que , com ens ve a dir Infante en la seva introducció, la paraula “foc” és aquella mena d’espurna que ens pot portar des dels pous perpètuament encesos que mostren la força soterrada dels combustibles fòssils, fins als neumàtics cremats que fan olor a revolta o els discursos incendiaris que deriven en flames revolucionaris, tot passant pels incendis gens casuals que converteixen boscos i selves verges en terres ermes lliurades a tota mena d’especulacions. Un munt de possibilitats que, en el text d’aquesta proposta, acaben sovint donant la sensació d’un munt d’oportunitats perdudes.
Infante, això sí, ens recorda el curiós cas d’una piròmana venjativa que va ser santificada per l’església un cop complerta la seva venjança: el cas de Santa Olga de Kiev, capaç de convertir tota mena d’ocells en el combustible volador destinat a destruir tota una ciutat enemiga. I crea així un vincle entre les malifetes de la santa, i l’incendi forestal que va deixar convertit en cendra el poble xilè de Santa Olga... tot i que aquest vincle resulti difícil de reconèixer per als espectadors locals que no estiguin al dia de l’actualitat informativa xilena. En qualsevol cas, la imatge de la santa acaba també notablement deslluïda , al bell mig de monòlegs atacats d’aclaparadora elementalitat, i lacònics diàlegs voluntàriament pronunciats sense esma , que es perden en la reiteració feixuga, i deixen anar alhora espurnes atacades de certs aires de transcendència que li venen molt grans. Lluny de provocar l’incendi creatiu al qual convida el ventall de possibilitats que ofereix el foc, Infante es limita a encendre fogueres disperses que s’apaguen per si mateixes, com a conseqüència de la monotonia del discurs. Només la força de l’escena inicial i la intensitat visual de la gran muntanya d’encenalls de fusta del tram final , són capaces d’originar un cert efecte de miratge. Un efecte miratge que potser hagués funcionat si ens trobéssim davant d’una instal·lació farcida d’ agosarada acció performativa. Però aquest, no sembla ser el cas. Tot i que la dispersió d’un discurs atacat també de tant en tant d’un poc efectiu sentit de l’humor, no permeti saber massa cap a on volia dirigir-se la creadora, ni quina mena de focs interns pretenia encendre en l’espectador de la seva fallida proposta.
