Galatea

informació obra



Direcció:
Rafel Duran
Intèrprets:
Anna Azcona, Nausica Bonnín, Roger Casamajor, Borja Espinosa , Pep Ferrer, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Carol Muakuku, Quimet Pla, Santi Ricart, Ernest Villegas
Autor:
Josep Maria de Sagarra
Sinopsi:

L’obra més personal de Josep M. de Sagarra, juntament amb Ocells i llops La fortuna de Sílvia

Sobre l’estrena de Galatea el desembre de 1948 al Victòria, Josep M. de Sagarra recordava que l’insòlit fred d’aquell hivern - i la manca de calefacció al teatre - van fer que el públic veiés l’obra tremolant amb els abrics posats. L’obra no va ser ben rebuda per la majoria de la crítica, i Sagarra es planyia que l’haguessin insultat com si fos un incendiari o un corruptor de menors. Tot i així, el dramaturg no s’estava de defensar l’obra: «Amb La fortuna de Sílvia, amb Ocells i llops i sobretot amb Galatea creia, i crec sincerament, que intentava fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps».

Amb el temps, el periple per la postguerra europea d’aquesta domadora de foques amb nom de nimfa marina ha acabat ocupant un lloc preeminent entre els títols més importants de la literatura dramàtica en llengua catalana.

Crítica: Galatea

07/05/2021

Galatea en la buidor

per Marc Sabater

Una de les mesures del franquisme que més s’ha allargat en el temps —si és que es por parlar en aquests termes d’un moviment que, com comproven cada dia, mai no s’ha acabat— va ser la prohibició del teatre professional en català. El 1939, la tradició dramatúrgica catalana es va trencar provocant no només un dèficit creatiu sinó també traslladant la creació a un àmbit teatral aficionat que involuntàriament va conferir a les obres una pàtina costumista que, posteriorment, fins i tot als nostres dies, l’autoodi, el complex d’inferioritat cultural i no poques actuacions polítiques s’han encarregat d’alimentar. 

Afortunadament fa anys ja que el Teatre Nacional de Catalunya (com abans havien fet el Teatre Lliure o el Centre Dramàtic de la Generalitat, entre molts d’altres) treballa per posar noms com els de Guimerà, Rossinyol o Sagarra al lloc que els correspon i treure’ls l’estigma de menors que en bona mesura encara perviu en un sector dels espectadors (i també dels creadors). L’estrena de la segona Galatea, de Josep M. de Sagarra, del Nacional s’emmarca en aquesta finalitat bàsica, i a vegades no prou intensa, del complex escènic públic de Glòries.

La cosa ve a col·lació perquè l’espectacle, dirigit per Rafel Duran i protagonitzat per Míriam Iscla, reflexa el millor d’aquesta feina del Nacional però també denúncia, involuntàriament, moltes mancances que caldria superar per fer realment honor a la dramatúrgia pròpia i contrarestar la mala fama que encara arrossega.

Anem per parts. Galatea és un tros d’obra, sense pal·liatius. Sagarra la va escriure a l’exili, immediatament després de la segona guerra mundial. Per això és una peça fosca, existencialista, plena de desassossec i sense marge per a l’esperança. Galatea és una artista de circ a la qual la guerra obliga a allunyar-se de l’art i a viure en la precarietat en un món on el pragmatisme capitalista s’imposa implacablement.  

Formalment, el text és prou coral, però és evident l’interès de Sagarra en Galatea, molt per damunt de la resta de personatges, tots incidentals i amb trames orientades únicament a dibuixar la protagonista. Nomes se n’escapa el Jeremies, un pallasso igualment caigut en desgràcia que, en realitat, com diu ell mateix al text, no és res més que la consciència personificada del personatge central.

Al muntatge del Nacional l’obra llueix perfectament. Missió acomplerta. La feina de Duran en aquest sentit és inapel·lable: s’ha centrat en la interpretació i, d’aquesta forma, ens ha tornat a regalar l’ocasió d’admirar la nostra dramatúrgia i, acte seguit, pensar que hauria estat de Galatea en cultures més fortes i menys maltractades.

En aquesta tasca ha tingut l’ajuda extraordinària d’una Míriam Iscla magnífica. Iscla és Galatea, no cal dir res més, amb una força escènica que empeny la resta d’intèrprets. Alguns, com Roger Casamajor, entomen l’embranzida amb èxit. A d’altres, com Nausicaa Bonnín, els costa més seguir el ritme i ups pocs acaben una mica perduts, com un Borja Espinosa poderós en l’escena inicial i excessivament impostat en la final.

On el muntatge fluixeja, i molt, és en l’escenografia per la qual sembla, perquè ho explica el propi director, que no hi havia massa pressupost. I es nota. Fent de la necessitat virtut, un espai escènic amb bastides i puntals pretén mostrar la buidor de la postguerra amb una Europa en reconstrucció. Ho pretén, però no només no ho aconsegueix sinó que dóna al conjunt un aire desmanegat i bastant tronat que no suma al conjunt.

I d’aquí les mancances que parlava abans. És extraordinari que, com li pertoca per essència, el Nacional promogui la dramatúrgia autòctona i, en especial, els grans clàssics del teatre català. Però estaria encara millor fer-ho amb magnificència, no només interpretativa sinó també tècnica. Galatea demostra que, en aquest aspecte, massa sovint, la institució fa curt.