Josep Maria de Sagarra és un dramaturg que el TNC de Xavier Albertí ha sovintejat. Autor popular, que havia aconseguit èxits sonats com La corona d'espines, L'hostal de la glòria i La Rambla de les floristes, va trencar amb el seu passat arran de la Guerra Civil i el seu exili forçat (amenaçat per anarquistes). A Europa, en va descobrir la buidor dels dramaturgs, el seu existencialisme (Sartre, A porta tancada) i un teatre que buscava distanciar-se de la realitat i buscar exemples mítics per a què el públic s'hi pogués emmirallar i prendre decisions personals per a transformar la societat (Brecht: La bona persona de Sezuan, El cercle de guix caucasià). Enmig de tot aquest enrenou, Sagarra escriu una trilogia: La fortuna de Sílvia, Galatea i Ocells i llops. En les tres peces, hi ha una crítica a la societat burgesa acomodada, plena d'enveja, hipocresia i una vida regalada, aparentment, que obliga a abandonar moltes de les il·lusions vitals. Per aquelles dates. Salvador Espriu escrivia Primera història d'Esther, també un viatge (molt més oníric) a una certa desesperació. Els dramaturgs traslladen a l'escena els sentiments que pal·ladeja la seva societat del moment.
Galatea es debat, cert, entre l'idealisme i el pragmatisme. Sagarra viu l'Europa que s'ha tret el nazisme de sobre però se li intueixen unes costures que no són massa encoratjadores. Als personatges idealistes (Galatea i Jeremies), els dibuixa contradictoris, dèbils, vulnerables. Als pragmàtics (Samsó i la filla) els atorga actituds cruels, cíniques i la capacitat de sentir-se impunes a qualsevoil abús que perpetrin.
El retrat que ha traslladat Rafel Duran a l'escena és molt despullada. Elements mínims i treball d'actors que van defensant uns personatges que han perdut il·lusions, que van rebent cops i que no saben mai per on vindrà el següent, i que només procuren sobreviure; la dignitat, rara vegada, els vesteix. És una posada en escena bastant freda, que només rebel·la la capacitat dels pragmàtics d'acaparar i ensenyar els seus trofeus, les seves victòries. L'aportació visual dels canvis de vestuari de Samsó ensenyen com, davant d'una misèria generalitzada, hi ha qui ha ha aconseguit acaparar tots els poders. Un gest mínim però molt revelador. En realitat, ningú en surt indemne. Sempre la mort assetja, a la cantonada, sense gaire res que ho justifiqui. L'obra fa uns salts temporals capriciosos. No es preocupen de justificar prou com es va produint el declivi i supervivència dels protagonistes. Com la nereida de Sicília de la mitologia, acaba al cafè de París, aparentment estable sense saber com ni qui li ha ajudat a sortir de la traïció de la filla i el seu entusiasta company (Ernest Villegas) pagat de sí mateix.
Treballar la interpretació es jugar en la full d'una navalla. S'ha de defensar, cada dia, un personatge molt equilibrat, que no sap reaccionar a les sorpreses (quasi sempre desagrables de la vida). Míriam Iscla defensa una Galatea desorientada, vençuda des que es ven les foques del circ al carnisser, Samsó. Borja Espinosa és aquest home fet a si mateix, que s'ha aprofitat de tots els privilegis i que pensa que és en dret de tot. Villegas juga un personatge que, aparentment, lluita per troibar una sortida digne, fins que es descobreix que juga de farol. La peça té dos contrapunts que, tot i amargs, donen una extravagància a la peça que li donen aire: els personatges d'Anna Azcona i Santi Ricart al Cafè de París. La desesperació dels protaginistes, la seva desorientació que ben bé podria coincidir amb la situació sanitària, política de la societat no permet identificar-se. Perquè el distanciament brechtià posa un plàstic entre l'escena i la quarta paret. Es veu i s'intueix el dolor dels personatges; mai ningú riu generosament, despreocupat (ni Jeremies, que sap que gesticula massa) però queda exposat en un diorama, en decadència. Duran ha treballat altres cops aquesta mort anunciada d'una classe social aristocràtica (Mort de dama), però ara, el text no li deixa traspassar alè de vida a l'escena. El text és i vol ser incòmode per a tothom.
