Ocells i llops

informació obra



Autor:
Josep Maria de Sagarra
Direcció:
Lurdes Barba
Escenografia:
Ramon B. Ivars
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Maria Domènech (aai)
Ajudant de direcció:
Àurea Márquez
Intèrprets:
David Bagés, Nausicaa Bonnín, Carme Conesa, Llorenç González, Francesc Lucchetti, Jaume Madaula, Montse Pérez, Roser Tapias
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Ocells i llops forma part d’un petit grup d’obres en què també hi ha Galatea i L’alcova vermella, amb les quals Sagarra s’allunya del teatre que havia escrit fins aleshores, amb l’afany de «fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps». Aquests textos, oberts a les renovacions estètiques impulsades pel teatre de Jean Cocteau, Eugene O’Neill o de Jean-Paul Sartre, mostren l’existència d’un dramaturg que probablement sorprendrà a qui el vulgui continuar considerant un autor convencional més pendent de l’èxit popular que del compromís personal amb el seu temps.

Lucrècia, una mare de família vídua sense gaire vida social, s’enfronta silenciosament als conflictes secrets dels seus tres fills, que els hi procuren amagar, tractant-la com si fos una nina innocent que no podria suportar cap mena de trasbals moral. El protagonisme que adquireixen temes com l’avortament, l’homosexualitat, la corrupció o la prostitució, sorprèn en una obra escrita l’any 1948 que recorda en molts sentits l’univers de la gran novel·la de Sagarra, Vida privada.

Crítica: Ocells i llops

20/02/2014

Encertada recuperació de peça teatral arqueològica que furga en les controvèrsies familiars universals.

per Jordi Bordes

Meritori treball de Carme Conesa en el paper de Lucrècia. L'afina i el presenta com una persona que opta per amagar la veritat per poder viure el seu conte de nines. Però, des de bon principi, hi ha la insinuació que ella sap més del que mostra. La direcció de Lurdes Barba ha netejat escena i ambient que pogués sonar massa antic. Sí que hi ha l'aire d'aristocràcia, de tasses filipines, i saló de visites. Així el drama que viu cada personatge pot furgar més enllà del moment històric (la dura postguerra) i trobar clams afinats que avui encara són vàlids. Pot quedar passat la manera d'afrontar l'avortament o l'homosexualitat (dues paraules que no s'arriben a pronunciar tot i que es fa prou entenedor pel context) però sí que és actual l'ambició dels tres germans, en aquesta aparent plaent convivència de tès de dijous a la tarda, per anar a saludar la mare vídua.

De fons, sona Casa de nines. És continu. No només per la identificació de la mare amb la nina que, fins i tot els fills, proven de cuidar (amagant-li totes les perversitats i enganys possibles). Josep Maria de Sagarra presenta tres personatges femenins: la que es nega a sortir de la gàbia  (Carme Conesa); la que es rebel·la als costums, tot i que s'aprofita de la seva debilitat (Roser Tàpias); i la que seria la Nora (Nausicaa Bonnín), decidint abandonar els seus dos anys de matrimoni. Però en comptes de tancar la porta i abandonar-ho tot, té la necessitat de veure com la família sobrevinguda s'esfondra. És un petit plaer que no arriba a compensar els mals d'hipocresia. Hi ha encara una alrtra dona, la callada i submissa Matilde, la criada (Montse Pérez) que mira de protegir la seva amfitriona d'unes maldats que es viuen al carrer, que té tatuats a la pell.