Ocells i llops

informació obra



Autor:
Josep Maria de Sagarra
Direcció:
Lurdes Barba
Escenografia:
Ramon B. Ivars
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Maria Domènech (aai)
Ajudant de direcció:
Àurea Márquez
Intèrprets:
David Bagés, Nausicaa Bonnín, Carme Conesa, Llorenç González, Francesc Lucchetti, Jaume Madaula, Montse Pérez, Roser Tapias
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Ocells i llops forma part d’un petit grup d’obres en què també hi ha Galatea i L’alcova vermella, amb les quals Sagarra s’allunya del teatre que havia escrit fins aleshores, amb l’afany de «fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps». Aquests textos, oberts a les renovacions estètiques impulsades pel teatre de Jean Cocteau, Eugene O’Neill o de Jean-Paul Sartre, mostren l’existència d’un dramaturg que probablement sorprendrà a qui el vulgui continuar considerant un autor convencional més pendent de l’èxit popular que del compromís personal amb el seu temps.

Lucrècia, una mare de família vídua sense gaire vida social, s’enfronta silenciosament als conflictes secrets dels seus tres fills, que els hi procuren amagar, tractant-la com si fos una nina innocent que no podria suportar cap mena de trasbals moral. El protagonisme que adquireixen temes com l’avortament, l’homosexualitat, la corrupció o la prostitució, sorprèn en una obra escrita l’any 1948 que recorda en molts sentits l’univers de la gran novel·la de Sagarra, Vida privada.

Crítica: Ocells i llops

27/02/2014

Mancat de l'aire fresc i de les noves lectures que tant li calen al nostre repertor

per Manuel Pérez i Muñoz

Ocells i llops, obra escrita per Josep Maria de Sagarra a finals de la dècada dels quaranta, entaula i explota de forma bastant directa els conflictes morals de l'època i la hipocresia de la classe burgesa de postguerra. Avortament, homosexualitat i divorci són les “xacres” materialitzades en les vides de cadascun dels fills de Lucrècia, la protagonista. L'abnegada mare, per la seva part, mirarà per un costat d'amagar les faltes filials a cop de talonari mentre que de l'altra banda, de cara a la seva família i a la societat, aparenta el paper de mestressa ignorant, innocent i feliç.

D'estructura límpida i simbolismes recurrents, l'obra es presta a múltiples adaptacions sent la suggerida pel propi autor la de “comèdia negra”. La direcció de Lurdes Barba no ha optat per aquest camí, més aviat al contrari, s'ha aferrat al to dramatitzant i el resultat se'ns desplega com un Sagarra de tall clàssic, atemporal, perfecte per a la seva digestió estandarditzada però mancat de l'aire fresc i de les noves lectures que tant li calen al nostre repertori.