Gardenia, que el 2010 es va veure a Avinyó i a Temporada Alta, recollia les fascinants històries vitals de nou persones — nascudes homes— que van decidir en un moment de la seva vida assumir una nova identitat com a dones. Individus d’una certa edat que feien dels seus records de lluita i supervivència un colpidor relat, a vegades dur, altres vegades divertit, sempre únic. Una coreografia de l’ambigüitat dels gèneres que va deixar una profunda empremta entre el públic. Una dècada més tard, Alain Platel —referència indiscutible del teatre europeu—torna a revisar aquest projecte amb pràcticament el mateix repartiment per aprofundir encara més en la idea del pas del temps.
Les colònies, com les cremes, proven de tapar, de corregir, de seduir. Si hiha fragpàncies fresques que clamen a la festa i la disbauxa, n'hi ha d'altres més intenses i carregoses, que evoquen a la nostàlgia. Seguir-se maquillant per a les artistes de Gardenia, 10 years later és una forma de mostrar-se guerreres, des dels seus cossos envellits pe`ro amb una felicitat ingènua i fresca. Molt necessària.
Alain Platel juga amb molta elegància la contradicció. Visualitza el patiment i alhora la felicitat de les persones transexuals (que se senten atrapades amb un cos amb el sexe equivocat) sense fer-ne un pamflet. És habitual i efectiu en aquests tipus d’espectacle que cadascú expliqui, en primera persona del singular, el seu testimoni, les seves anècdotes i paradoxes del dia a dia. Hi ha múltiples exemples lloables com el Trans (més enllà) de Didier Ruiz. O el Tránsitos (que provava de fugir de la transexualitat com a tema). És cert que amb les cites testimonials, l’espectacle ja roda sol; només cal garantir-li escenes de ritme. Però Platel ha renunciat a la idea més òbvia. Ho va fer fa 10 anys (quan no hi havia l’hàbit a ensenyar-ho d’ara) i avui, ho torna amb els mateixos cossos, 10 anys més vells (i l’absència d’una d’elles, que va morir fa cinc anys). El dolor que il·lustrava Marta Carrasco a Jo, dona. Lili Elbe, apareix multiplicat per testimonis reals. El Temporada Alta, per cert en la seva programació A distància, un documental on els testimonis s'explicaven, llavors sí, un cop acaada la gira de prop de tres anys per tot el món.
L’edat era un element que afegia vulnerabilitat als transexuals el 2010. Perquè, en un cos vigorós i jove, tot és manifest i festa. Però amb les pells caigudes la felicitat és molt més íntima i menys espectacular. Platel, és més, posa dos contrastos al quadre: un noi jove i una dona. Són els dos extrems que adoren, que somnien, que els hi fa ballar la il·lusió. Són les seves dues metes que saben inaccessibles. La forma que s'opta a Gardenia és, aparentment, molt senzilla. Pràcticament, realitzar accions com les desplaçar-se i maquillar-se. Quasi dues hores de catarsi, per anar empatitzant amb elles, sense necessitat de conèixer la seva biografia.
Alain Platel també havia treballat amb aquesta senzilles a En avant, marche, sobre la ida de les bandes de musica popular amb un resultat notable. La seva frustració era de menor dimensió a l'abisme de Gardenia. De fet, l'escenari és una tarima amb un pendent perillós (que sembla que els aboqui a la caiguda). No té la preciositat del cavall de Nicht Schlafen (sense dormir) peròi s'enfoca molt millor el tema i la forma delicada d'exposar-lo. Les artistes transexuals s’exposen des de l’autenticitat. Sent elles mateixes (o com els agradaria que les veiessin). L’edat és un impediment,i alhora, ha passat a ser un escut de defensa. La provocació és atenuada. Les actituds també han canviat. De ser les que dominen l’escena, que imposen el discurs i les formes, han passat a un gaudi molt més íntim. Segueixen somiant en vestir-se i desvestir-se, en maquillar-se i posar-se atractives però no ballen l’energia de YMCA, si no que prefereixen les balades d’El Mag d’Oz (Over the rainbow) el Bolero de Ravel i una veu trencada per emular Marlene Dietrich cantant Were have all the flowers gone de Pete Seeger. Autèntic. Íntim. Universal. Apoteòsic. De pell de gallina.