Un mur. Un gran, tenebrós, infranquejable mur. La Giselle melancòlica i extremadament romàntica del llegendari ballet d’Adams que ocupa un lloc d’honor al repertori clàssic, i que inspira aquesta sensacional creació coreogràfica i escènica d’Akram Khan, encara podia gaudir a l’aixecar-se al matí de boniques i plàcides estampes camperoles. Però les Giselle que han tingut que renunciar al seu paisatge natural , i s’han vist obligades a convertir-se en migrants per culpa de la misèria economia, o de l’esclat d’una nova guerra, o d’un enèsim cop d’estat que no ha fet altra cosa que porta encara més repressió, o de tot plegat, no tenen sovint altra camps de visió que el del mur que separa la fàbrica on les esclavitzen del món exterior. I d’altra banda, sovint també els murs de la fàbrica a l’interior de la qual s’explota a preu fet, són febles parets sense les més mínimes garanties de seguretat laboral que, quan s’ensorren, deixen un munt de Giselles convertides en cadàvers, i a punt d’ingressar ja en el regne de les Willis. Un regne tenebrós i venjatiu que , a l’obra original, està poblat per aquelles noies que van patir la traïció amorosa dels seus estimats, i van acabar a la tomba per culpa d’aquests enganys capaços de trastornar la ment de qualsevol ànima veritablement romàntica. Però que a la versió de Khan, han estat precisament víctimes d’aquesta explotació sense límits perpetrada pels poderosos sense escrúpols que viuen a l’altra banda del mur, i per aquells altres traïdors a la seva pròpia classe que els ajuden a gestionar el seu poder: el Hilarion d’aquesta versió, magníficament ballat per Jeffrey Cirion ( la seva irrupció inicial trencant el fascinant i esmorteït deambular dels seus companys de fàbrica, resulta memorable) , entraria de ple en aquesta categoria.
L’any 2013, la fàbrica Rana Plaza situada a Bangla Desh ( el lloc de procedència de la família de Khan) i dedicada a la mateixa industria tèxtil en la qual han treballat també els seus ancestres, va protagonitzar una d’aquestes grans tragèdies laborals que, durant un dies, ocupen molt d’espai a les noticies , però l’impacte de les quals, tampoc no modifica gens ni mica les condicions penoses de la resta d’espais febrils tan inhumans com el que s’ha enfonsat. I Khan, va tenir molt presents les imatges dantesques que va generar Rana Plaza, a l’hora de donar-li forma a la nova Giselle que li demanaven Tamara Rojo i l’English National Ballet, la gran institució que la ballarina espanyola ha dirigit al llarg d’una dècada (el cicle, s’acaba la propera tardor) amb tarannà ben personal. Khan, aliat amb la dramaturga Ruth Little, es va proposar extreure Giselle del seu context habitual, situar-la en aquest nou context industrial sostingut per la força laboral dels pàries, atorgar-li una personalitat molt més combativa que l’original, i alhora, crear un fil narratiu que permetés identificar perfectament els elements argumentals que estructuren el balles clàssic d’Adams. I el resultat, ha donat origen a la que s’ha convertit ja en una de les creacions coreogràfiques contemporànies més entusiàsticament rebudes, tan per part de la crítica, com per part del públic que ha fet de l’espectacle un enorme i ben merescut èxit popular.
Khan converteix la seva “Giselle” en una exhibició de domini tècnic i magisteri artístic en la qual conviu amb perfecte equilibri aquella combinatòria entre la petjada del kathak i la expressivitat dramàtica aportada per la dansa contemporània que forma part de tota la seva trajectòria. I l’extraordinari cos de ball de l’English National Ballet , i la magnífica interpretació d’Isaac Hernández, i d’una Tamara Rojo que, malgrat trobar-se en plena forms, ha començat a acomiadar-se ja dels escenaris com a ballarina amb aquest personatge, saben com introduir en el conjunt el gran legat clàssic que sempre ha tingut en la peça d’Adams una de les seves obres més emblemàtiques. Adams, per cert, és només puntualment audible: l’estupenda nova partitura creada per Vincenzo Lamagna, deixa que ,de tant en tant, aquell cim del romanticisme , s’escoli també entre les noves sonoritats industrials, i les sirenes que marquen els horaris de els fàbriques. I per visualitzar aquest món tan lúgubre, Khan ha comptat amb l’escenografia dissenyat per l’Oscartizat ( “Tigre i drac”) Tim Yip, que ha construït l’imponent mur mòbil al voltant del qual s’organitza tota la proposta. Quan aquesta s’inicia, el mur en el qual hi podem veure un munt de petjades de mans (potser , les dels que han intentat assaltar-lo sense èxit?; potser , les dels que l’han convertit en el seu propi mur de les lamentacions?) , té davant seu un petit exercit d’ànimes obreres en pena. I com sabem després, darrera seu s’hi troben els espais invisibles però presumiblement mig palatins en els quals hi viuen els poderosos: ajudat pel vestuari dissenyat pel mateix Tim Yip, els amos de la fàbrica i propietaris de la força laboral que la fa funcionar , se’ns presenten com figures escapades de la cort d’un altre segle ( hi ha qui ha vist aquí ressons de les mateixes Menines) , i preparades per aparèixer en una desfilada de moda , o a la sempre extravagant gala del MET. El cas és que amb ells, arriba l’evidència de l’engany, la traïció d’aquest Albrecht que no solament ha ocultat la seva veritable classe social, sinó que davant la pressió familiar, no dubta en separar la seva mà de la mà que Giselle sosté al mur, i oferir-la a la seva no estimada promesa oficial.
Al llarg del primer acte, ha hagut també espai per a la festa popular, la dansa frenètica en la qual el moviment humà es fon amb el moviment animal; i aquests moments en els quals Hilarion exerceix com a mestre de cerimònies mentre juga amb el poder que li confereix el barret que el senyala com a delegat dels amos, resulten també moments absolutament electritzants de la proposta. Però arribat el segon acte, ja no resta cap escletxa per la qual es pugui escolar un sol moment de festa. El mur ha donat la volta, i s’ha convertit ara en les restes inconcretes d’un espai febril destruït. Les noves willis, assenyalen també nous culpables de les seves afliccions , ara ja no ( o no exclusivament) amoroses. Però l’exigència de venjança , segueix sent la mateixa. Les willis de khan no en tenen res d’esperits immaculadament blancs .Vesteixen parracs que volen fer evident la seva condició i la misèria de la qual provenen. I llueixen a la ma l’arma amb la qual pensen executar la venjança: una llança que sembla alhora una canya de bambú, i que , en aquest sentit, agafa també un valor expressiu vinculat a les arrels culturals de les quals provenen. Certament: ara com abans, Giselle es negarà a realitzar l’acte venjatiu que li exigeixen les noves companyes de l’ultra món. Però la seva posició, es presenta aquest cop amb el nou bagatge que li dona el procés de conscienciació que li ofereix la dramatúrgia. I finalment, també Albrecht haurà pres plena consciencia del caràcter irreversible la solitud a la qual el condemna la traïció que va cometre, i de la qual tan penedit està: el mur que té ara davant seu, a fet d’ell un nou pària sense lloc a cap dels dos mons. Una imatge tan sòbria com contundent, per tancar un espectacle memorable. Per cert: ja ho sabeu , que està editat en vídeo, i s’ha projectat en un munt de cinemes? Jo de vosaltres, no em perdria l’oportunitat de recuperar-lo.
