Give me a reason to live

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Claire Cunningham
Producció:
Claire Cunningham
Il·luminació:
Karsten Tinapp i Gregor Knuppel
So:
Zoë Irvine
Composició musical:
Jean Mouton, J. S. Bach
Vestuari:
Shanti Freed
Estrena:
Mostra d'Igualada 2017
Direcció:
Sergi Ots
Sinopsi:

La coreògrafa i ballarina escocesa Claire Cunningham explora l'univers simbòlic del pintor holandès El Bosch. Un homenatge en directe a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia nazi Aktion T4  i a les actuals víctimes discapacitades de la recent “reforma del benestar social” del Regne Unit. Dansa sense límits.

Endinsant-se en l’obra del pintor medieval Hieronymous Bosch, Claire Cunningham presenta una peça cruament bella sobre la transcendència i la lluita, una indagació a través de la religió, l’art religiós i el judici de les ànimes i cossos.

Posant a prova el cos i la fe, Give Me a Reason to Live ressegueix la imatgeria de les persones amb discapacitat en les pintures apocalíptiques d’El Bosch, per tal de qüestionar les nostres perspectives actuals sobre l’alteritat i la diferència.

Give Me a Reason to Live ens convida a considerar la nostra pròpia empatia, simpatia o indiferència, en una obra d’una generositat i immediatesa brutal.

Crítica: Give me a reason to live

13/02/2017

Punts d'ancoratge

per Jordi Sora i Domenjó

Amb dues crosses. En un feble equilibri corporal i substancial. Aquell que separa la vida i la mort. Just com s'executa el moviment d'una ballarina. Inestable. Insòlit. Allà on es contamina la possibilitat de voluntat. L'única certesa: ésser d'un present sempre en moviment.

Així és la causa de Claire Cunningham. Avesada des del 14 anys al suport metàl·lic i rígid d'unes extensions des de les quals interpel·la. En què consisteix la mirada? Com ens contemplem davant la diversitat?

Inspirant-se en les pintures d'Hieronymus Bosch, farcides d'estranyesa en quadres deformadors de la (normal) condició física humana, resulta bel·ligerant en la seva afirmació. Només 40 minuts. Però un temps suficient com per expressar amb determinació que l'autèntica proesa recau en l'actitud. La d'ella, amb un toc de displicència i provocació en els llargs minuts de silenci total a la sala, amb els llums encesos, mirant-nos fixament. També la dels espectadors, contempladors d'un esforç amarat del gest cantat a la llum divina de Bach.

La resta és empatia. Una delicada comunicació, aquella finíssima línia entre l'emoció i el sentimentalisme, que només una presència escènica com la de Claire Cunningham pot convertir en una obra tan justa, com precisa. En l'execució, en el dibuix de les diverses capes de significat, com en la seva durada.