Give me a reason to live

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Claire Cunningham
Producció:
Claire Cunningham
Il·luminació:
Karsten Tinapp i Gregor Knuppel
So:
Zoë Irvine
Composició musical:
Jean Mouton, J. S. Bach
Vestuari:
Shanti Freed
Estrena:
Mostra d'Igualada 2017
Direcció:
Sergi Ots
Sinopsi:

La coreògrafa i ballarina escocesa Claire Cunningham explora l'univers simbòlic del pintor holandès El Bosch. Un homenatge en directe a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia nazi Aktion T4  i a les actuals víctimes discapacitades de la recent “reforma del benestar social” del Regne Unit. Dansa sense límits.

Endinsant-se en l’obra del pintor medieval Hieronymous Bosch, Claire Cunningham presenta una peça cruament bella sobre la transcendència i la lluita, una indagació a través de la religió, l’art religiós i el judici de les ànimes i cossos.

Posant a prova el cos i la fe, Give Me a Reason to Live ressegueix la imatgeria de les persones amb discapacitat en les pintures apocalíptiques d’El Bosch, per tal de qüestionar les nostres perspectives actuals sobre l’alteritat i la diferència.

Give Me a Reason to Live ens convida a considerar la nostra pròpia empatia, simpatia o indiferència, en una obra d’una generositat i immediatesa brutal.

Crítica: Give me a reason to live

11/02/2017

Raons per viure

per Francesc Massip

Impressionant treball de Calire Cunningham que mostra, amb honestedat i exquisit lliurament, un espectacle des de la discapacitat que ateny puntes d'emoció artística certament notòries. Aferrada a les crosses que li emmanillen els braços, Cunningham zigzagueja l'espai amb diagonals i perpendiculars sobre el negre de fons, que recorda la dansa dels bastons d'Oscar Schlemmer. Es gronxa sobre els bordons i traça l'oscil·lació de la campana, per finalment descobrir-se en el seu baldament sense artificis. Suposo que en ser 2016 el 500 aniversari de la mort del Bosco, va pensar que l'imaginari del neerlandès donava ales al seu esforç i abnegada tenacitat, però de fet el pintor dels tolits és el flamenc Bruegel el Vell. Sigui com sigui, Cunningham fa de la seva disminució virtut, i tanca amb botó d'or l'espectacle amb una bellíssima cantata de Bach sobre uns versos de Luter. Tot plegat enlluerna per la seva intensitat i transformadora força interior.