Give me a reason to live

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Claire Cunningham
Producció:
Claire Cunningham
Il·luminació:
Karsten Tinapp i Gregor Knuppel
So:
Zoë Irvine
Composició musical:
Jean Mouton, J. S. Bach
Vestuari:
Shanti Freed
Estrena:
Mostra d'Igualada 2017
Direcció:
Sergi Ots
Sinopsi:

La coreògrafa i ballarina escocesa Claire Cunningham explora l'univers simbòlic del pintor holandès El Bosch. Un homenatge en directe a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia nazi Aktion T4  i a les actuals víctimes discapacitades de la recent “reforma del benestar social” del Regne Unit. Dansa sense límits.

Endinsant-se en l’obra del pintor medieval Hieronymous Bosch, Claire Cunningham presenta una peça cruament bella sobre la transcendència i la lluita, una indagació a través de la religió, l’art religiós i el judici de les ànimes i cossos.

Posant a prova el cos i la fe, Give Me a Reason to Live ressegueix la imatgeria de les persones amb discapacitat en les pintures apocalíptiques d’El Bosch, per tal de qüestionar les nostres perspectives actuals sobre l’alteritat i la diferència.

Give Me a Reason to Live ens convida a considerar la nostra pròpia empatia, simpatia o indiferència, en una obra d’una generositat i immediatesa brutal.

Crítica: Give me a reason to live

11/02/2017

Valencia i força escènica

per Montse Otzet

Cal dir que és un espectacle valent i que surt dels paràmetres de qualsevol tipus de dansa. Claire Cunningham, una dona escocesa, que des dels catorze anys necessita desplaçar-se en crosses, enfronta sola el pes d’un espectacle de quaranta minuts.

És veritat que hi ha persones discapacitades que ballen en grups formats per ballarins lliures de discapacitats. Aquí tenim l’exemple de Jordi Cortés i el seu grup de dansa integrada, Alta Realitat, on les persones amb limitacions funcionals queden integrades de forma natural  al contingut narratiu i global de l’espectacle.

Lògicament això no passa a Give me a reason to live per la situació d’haver-hi una única intèrpret a l’escenari, fet que provoca que el focus recaigui únicament en Cunningham i més en observar com resolt les dificultats que li presenta la seva discapacitat, que en percebre  la transmissió  d’un contingut que sembla absent.

La ballarina i coreògrafa, que ha practicat dansa aèria,  s’ha inspirat en pintures del Bosch i concretament en les figures de captaires i tolits, com símbols del pecat; a la vegada que l’obra és un monument en directe a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia Aktion T4, que tingué lloc a l’Alemanya nazi.

La peça, des del seu inici emet un ambient religiós i de recolliment, gràcies a algunes de les figures que en forma de creu construeix la ballarina amb les seves crosses, a una delicada il·luminació i a l’excelsa música de Jean Mouton i de J.S. Bach, de qui Cunningham entona la Cantata Christ lag in Todesbanden III, Verset II. I és en aquest fragment on l’obra puja i agafa volum emocional,  mitjançant l’extraordinària veu que exhibeix l’artista.