Si es tingués que triar el personatge masculí més emblemàtic nascut al teatre nord-americà del segle XX, gairebé segur que Willy Loman s’emportaria el premi gros. Loman és el protagonista de “La mort d’un viatjant”, la sensacional obra que Arthur Miller va estrenar l’any 1949, i que va escriure inspirant-se en gran mesura en un oncle seu que es dedicava a això d’anar trucant portes amb el millor dels seus somriures per tal d’aconseguir bones vendes. Sovint, el menys important és allò que es ven. El que importa de debò, és posseir l’art per saber-ho vendre. I tenir la capacitat de seducció i d’enganyifa que et permeti introduir en el client potencial el desig de comprar allò que potser mai no ha desitjat comprar. Tot això és quelcom que si ho extrapolem, ho podem considerar en gran mesura com l’element clau de l’una societat capitalista que es recolza en la mecànica del desig pròpia del consumisme. I d’això Loman , en els seus bons temps (aquells temps en els quals et podia vendre fum con si res, i es sentia el rei del món) n’anava sobrat. Però quan comença l’obra de Miller, els bons temps ja han quedat molt cap en darrera. Ara Loman és un home de mitja edat que no té ja ningú que li passi una bona fitxa ( la fitxa d’un possible comprador que si saps com entabanar-lo et pot proporcionar una fortuna) per fer una bona venda. Ara Loman no és altra cosa que un detritus més d’aquests que genera el Somni Americà quan l’impossibilitat d’arribar als objectius que ens havia promès, esdevé el pitjor dels malsons. I Loman és també un bon exemple de la manera com el Sistema pot convertir com si res la personalitat d’un venedor amb ànima de tauró, en la d’un petit peixet susceptible de ser devorat ben aviat per tota la colla de peixos una mica més grans que aspiren també a transformar-se en taurons.
El cas és que, trenta-quatre anys (el 1983) després de la irrupció de Loman, un dramaturg anomenat David Mamet que portava ja acumulats tres èxits a Broadway no exempts d’haver generat al seu voltant alguna que altra polèmica ( només cal pensar en les acusacions de misogínia que li van caure a “Perversitat sexual a Chicago”) i que dècades més tard arribaria a provocar veritables escarafalls en els sectors progressistes de la societat nord-americana per culpa de les seves derives i recolzaments polítics ( Trump inclòs) , va decidir ficar-se també de ple en el món dels venedors del fum que mantenen el miratge de l’American Dream. I va escriure una obra també excepcional que és en gran mesura deutora de la de Miller sense deure-li alhora res a aquella altra, i està protagonitzada per una grapat de venedors i “funcionaris” al servei de la venda que, també d’alguna manera, no deixen de ser variacions del prototipus representat per Loman. De fet, el més veterà d’aquesta colla, el coprotagonista de la primera escena que se’ns presenta gairebé suplicant la fitxa d’un client premier que li permeti accedir de nou als primers llocs de la cursa depredadora en al qual es troben ficats tots els venedors de l’obra, gairebé pot ser considerat com un cosí germà de Loman , ell també enganxat a les glòries del passat, i amb una edat molt similar a la del seu antecessor.
Val a dir ,tornant a Mamet, que seria molt injust jutjar-lo només en funció dels seus molt qüestionables posicionaments actuals . De fet ,Mamet pertany a la categoria dels dramaturgs i guionistes cinematogràfics que més i millor han sabut despullar les trampes que ens tendeix constantment tant el Somni Americà com qualsevol de les seves adaptacions a paisatges locals, quan ens promet que si sabem treballar de valent i/o ( els termes no s’exclouen entre ells ) posar en marxa tots els nostres recursos persuasius per tal de persuadir amb sòlids arguments tota la colla d’humans que busquen la llum a les palpentes perquè no arriben a més, ens trobarem ben aviat a tocar de la meta. I caure en el miratge no és quelcom exclusiu dels venedors que saben com vendre’l. Ells també en son víctimes del mateix enlluernament. Com ho són (per posar uns quants altres exemples de la seva escriptura )els pobres desgraciats estafadors de “American Buffalo” , que es creuen que et poden encolomar la moneda única en la seva espècie com aquells altres socis del gremi que et volen vendre la Torre Eiffel perquè no saben que fer amb ella ,i donat que ara els hi manca efectiu te la venen a bon preu. O com aquells altres jugadors de “House of Games” que han fet de la seva vida una timba en la qual ningú ensenya les seves cartes. O com aquells espavilats ( o potser no tant?) productors de Hollywood a la recerca d’un guió d’èxit garantit i aquella secretaria plena de secretes ambicions que protagonitzen “Speed-the-Plow”.
Del magistral text de Mamet, una brutal dissecció de com els depredadors mecanismes del món en el qual ens movem poden fer alhora de nosaltres una colla de depredadors inclements per tal de no quedar exclosos de la carrera de rates en la qual sovint ens trobem corrent, en va fer Rigola un muntatge esplèndid ( un dels millors seus) fa ara vint-i- un anys. I , tot deixant clar que no us podeu perdre la magnífica proposta que l’auster Rigola d’ara mateix ens presenta al seu teatre-hotel seguint els dictàmens del més estricte minimalisme, us recomano alhora d’allò més que recupereu aquell espectacle al web del lliure. Jo ho he fet aquests dies. I he comprovat com la mesurada opulència d’aquell muntatge amb música en directe i un restaurant xinès giratori que ens mostrava amb el seu moviment totes les cares d’aquest grapat de malats de les vendes ( un muntatge marcat també per cert pel perfil del mateix gran cactus que ara trobeu a l’espai d’entrada de la Sala Fabià Puigserver) no ha perdut ni un gram de la seva embranzida original, recolzada en un conjunt d’actors (llavors, encara no hi havia cap actriu al repartiment; els models de masclisme sociològic reflectits a l’obra eren interpretats exclusivament per homes) en estat de gràcia. Aquell muntatge superb no ha envellit gens ni mica. Però – i aquesta és alhora la gràcia de l’actual proposta- , la seva potència no li resta tampoc res a la força d’aquest altre nou muntatge construït a partir dels paràmetres que Rigola aplica actualment a les seves produccions. Un cop més, aquí els actors i les actrius els hi donen nom als seus personatges . Un cop més, l’escenografia queda reduïda a un espai buit en el qual ,aquest cop, el títol de l’obra guixat a terra es transforma en metàfora de l’invisible decorat en el qual es planifiquen vendes inversemblants i robatoris delirants . I, tal i com us demana Miranda Gas, si us plau, no trepitgeu aquest efímer guix, perquè l’empresa no es pot permetre la despesa de renovar cada dia l’espai escènic. I un cop més, Rigola torna a reunir un grapar d’intèrprets dotats de prou talent i prou grau de complicitat com per saber vendre’t el no res com si fos tot allò que havies somiat. Doncs després d’haver vist el que fan amb el magnífic text de Mamet , no en tinc cap dubte: jo compro!!!.
