Àlex Rigola, dues dècades més tard de l'estrena al Lliure de Montjuïc que ell mateix dirigia, ha refet la versió del muntatge a can Heartbreak hotel, la seva nova llar artística. Ara, en comptes d'un espai gran amb taules, alçada a la pinta i un notable aforament a la Fabià Puigserver, apel·la a l'essència actoral. Com a única escenografia, dues cadires de barra de bar i un parell de rètols escrits amb guix. El text de David Mamet té un regust de thriller amarg. El públic es pensa que sap més que els mateixos personatges; fins a la catarsi final en què totes (totes?) les cartes es descobreixen sobre la taula i se sap qui anava de catxa. O qui ha estat el més enganyat de tots. La cobdícia dels comercials s'incrementa a partir del moment en què l'oficina proposa regalar un cotxe d'alta gamma al que faci més vendes en un termini breu de temps i acomiadar als que en facin menys. L'equip que hauria de fer pinya per convèncer els futurs propietaris a la compra d'una finca es converteix en un cau d'escurçons.
La peça funciona com un rellotge suís, tot i que el decàleg Rigola patina en alguns dels seus manaments. La raó és que costa traslladar el vessant "venedor de motos" a la professió artística. Segurament, per això, Francesc Garrido i Miranda Gas engeguen la conversa parlant de què ha de fer el seu personatge (quan Rigola procura que la confusió porti a veure l'intèrpret com a una versió a mida del personatge). A la tria, Rigola aposta pels prototips de personatges (Garrido, i Andrés Herrera, en l'arquetip d'actors maleïts); Miranda amb l'actriu que se sobreposa a les inseguretats; Sandra Monclús a la persona racional i amb una ètica controvertida i Pep Ambròs en el paper, sí, de l'encantador de serps (fins al punt de regalar un caramel a l'espectadora amb un atac de tos; sense perdre els nervis ni el fil de l'argument). En aquesta llista hi apareix Àlex Fons, que esdevé la víctima de la darrera seducció.
El guix és un element que pot servir per emblanquinar totxos i aïllar tèrmicament un edifici. També per marcar els límits d'un terreny, o dels fonaments per aixecar una torre unifamiliar de segona residència, posem per cas. El seu volum depèn de la quantitat que s'hi amuntegui i de la combinació amb l'aigua i el sol. A l'escenari, el títol apareix escrit a terra. Com qui marca els espais de les habitacions (de fet Nérium park repetia el joc del mític Dogville). En una paret, els sis intèrprets que participen al muntatge. La llista, en realitat pretén transformar-se en el rànquing de venedors del mes. Però cau en raresa quan enmig de la llista hi ha dos intèrprets/ personatges que no són pas comercials, sinó que són àrbitre i víctima, en tot cas. Seguint la broma, passada a l'espai català, els comercials es refereixen a directius com l'Oriol i l'Emma i a la competència, d'un tal Roca. Són noms que despisten perquè no es troben una identificació fàcil (quan hi hauria el símil de Núñez & Navarro, per exemple, que ja van insinuar a N&N, d'en Marc Rosich). Els clients absents (Ígor i Sam) són els noms de l'equip tècnic, una clicada d'ullet que queda incomprensible si no es repassa la fitxa artística del muntatge.Tot i així, el thriller és implacable.
El retrat del comercial, que es creu l'amo d'encolomar lloros a opulents propietaris ensenya la buidor de La mort d'un viatjant, d'Arthur Miller. I un cert to desesperat del Tennessee Williams de El zoo de vidre o, fins i tot, La rosa tatuada. Rigola, en el nou repartiment ha passat de nou actors masculins, a quatre masculins i dos femenins. Tant Gas com Monclús disposen d'uns rols potents, ambigus que aguanten perfectament el canvi de gènere. El thriller no té compassió ni amb l'espectador que viu, durant quasi dues hores una tensió i un joc d'humor negre i traïdories inesperades com qui mira un partit de tenis a cinc sets. Al final com sempre, guanya el propietari de la pista de tenis, com si diguéssim la banca.
