Nerium Park

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena
Autoria:
Josep Maria Miró
Direcció:
Josep Maria Miró
Intèrprets:
Roger Casamajor, Alba Pujol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Albert Pascual
So:
Carles Cors
Producció:
Verins Escènics, Premi Quim Masó 2013
Sinopsi:

En Gerard i la Marta s’han traslladat a una flamant urbanització acabada de construir. Són joves, tenen feina i volen millorar socialment, però no haurà passat ni un mes de la seva arribada quan s’adonen que res és com s’esperaven que seria... L’última obra de Josep Maria Miró, talent a l’alça de l’autoria catalana gràcies a El principi d’Arquimedes, va guanyar l’últim Premi Quim Masó per unanimitat amb aquest thriller social, que és alhora un retrat fidel de la generació criada sota la ideologia del pelotazo urbanístic i la descripció de la superficialitat de les relacions humanes. Miró ens pregunta: quina és la base de les nostres relacions? Som tan materialistes com els altres? Estem preparats per al pitjor?

Crítica: Nerium Park

03/02/2018

Un inquietant sismògraf per detectar els cataclismes de la joventut

per Jordi Bordes

Un sismògraf és un aparell que detecta els moviments interiors de la terra, que provoquen els terratrèmols. Els retrata com una fotografia. No hi ha manera d'avançar-se al cataclisme però el deixa marcat perquè, en un futur, la societat trobi indicacions que el puguin prevenir. Aquest Nerium park, aparentment, una peça de situació senzilla un punt farsesca (una parella va a viure a una comunitat que ningú més compra mai cap pis i la seva soledat els aboca al conflicte) és, en realitat, un detector de rols socials que, quan esdevenen fallits, provoquen un cataclisme (íntim o social, depèn del col·lectiu que afecti).

Alba Pujol i Roger Casamajor són dos enamorats fogosos que disfruten, inicialment, de la seva soledat. Però de seguida, les ombres es van tenyint d'una incertesa que els incomoda. Sobretot, arran que el futur que es dibuixaven va degradant-se pels efectes d'una crisi galopant. La satisfacció de creure que disfrutaran sols de la piscina comunitària va degradant-se en comprovar que mai ningú els fa cas per arreglar l'ascensor. I que estranyes ombres semblen habitar en la seva càlida llar. En aquest espai, apartats de tots, esdevenen una mena de protagonistes del Mecanoscrit de segon origen, i no s'adonen que la situació va carregant-se de la toxicitat (Nerium és una planta ornamental molt resistent però que té efectes tòxics) d'un present que es va torçant. Els dos actors construeixen instants d'una intimitat extrema (com si els espectadors fossin voyeurs des d'una finestra d'un pis de mostra) i, alhora l'aturen mecànicament per saltar a un altre episodi del mes vinent. Una montanya russa emocional interpretativa que ensenya una teatralitat despullada, essencialitzant el contingut i que revela que aquest sismògraf traça un cataclisme apocalíptic dins d'un pis que tot havien de ser satisfaccions i alegries. L'ombra, que s'hauria pogut combatre si s'hagués enfrontat de front, esdevé dominant i guanyadora. Molt recomanable.