Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra.
La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin.
Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur.
La trama original de «Glengarry Glen Ross» és senzilla: una agència immobiliària —no oblidem que David Mamet va treballar en aquest sector a finals dels anys seixanta del segle passat en una de les seves múltiples ocupacions—, ofereix un cotxe de luxe al millor venedor. La resta s'haurà de conformar a aparèixer a la famosa pissarra en segon, tercer o quart lloc i els més poc afortunats, a perdre la feina.
No cal anar gaire lluny, ni als Estats Units de David Mamet, perquè uns mètodes similars han estat durant anys a l'ordre del dia i encara hi estan darrere de segons quines empreses de màrqueting que mantenen una política agressiva amb la clientela, duta a terme per venedors famèlics com taurons a qualsevol preu —vet aquí el títol cinematogràfic— a canvi d'unes escadusseres o sucoses comissions i també una valoració de punts que els posicioni en la piràmide de l'ascens.
Com que un dels objectius de la nova sala d'Àlex Rigola (una setantena de localitats) és el de tenir els intèrprets a tocar, l'expressivitat, el gest, la mirada, la suor de cadascun d'ells guanya pes en aquesta nova versió. Millor dit, s'emporta gairebé tot el pes de l'acció. A més, continuen sent ells amb els seus noms de fonts amb una subtil simbiosi entre actor-personatge-actor. Una lliçó d'interpretació al màxim nivell.
Allò que David Mamet va retratar fa quaranta anys es converteix ara en una lluita farcida d'individualisme, de la gosadia d'un, de la violència de l'altre, de l'angoixa de l'altre, del cinisme de tots, de la ferotgia a la punta de la llengua i del sotrac que també representa segons quin tracte —contra o des de— les dues dones del grup. A «Glengarry Glen Ross» queda clar que el gènere no fa la cosa. El “money”, en canvi, sí que fa la cosa. I a més, ho empastifa tot. El risc afegit és que ens acabi esquitxant a tots. (...)
