Àlex Rigola ja s'havia lluït en una versió feta fa més de 20 anys al Lliure, amb Joan Carreras, Andreu Benito i companyia. També tenim present la pel.lícula que va dirigir James Foley i que entre d'altres protagonitzaven Al Pacino, Jack Lemmon o Kevin Spacey. Sí, d'acord en què el text del controvertit, fora de la seva professió, David Mamet, continua sent vigent; per tant, què es podia aportar de nou? La resposta és immediata i positiva: molt.
D'entrada, Rigola porta l'obra a casa seva, a aquest petit Heartbreak Hotel cada dia més gran, perquè s'està fent gran i conegut a passes de gegant, perquè el que es cou allà dins és molt bo. Això sí, ja ho sabeu pels qui ja heu anat (i si no heu anat, ja ho podeu fer): sala petita, escenografía gairebé despullada i ho deixem tot en mans de la direcció i sobretot de la interpretació. Es aquí on “Glengarry Glen Ross” i els actors que ara l'interpreten treuen matrícula d'honor i ens ofereixen un espectacle inenarrable i extraaordinari, al meu entendre.
Feliços els espectadors i feliços els actors, que en un dimarts laboral (el dia que hi vaig anar), a quarts de vuit del vespre, veuen la sala plena. Així doncs, i de forma original, comença aquesta partida d'escacs entre sis membres (amb la incorporació de dues dones, Sandra Monclús i Miranda Gas), sis comercials disposats a matar.se entre ells per aconseguir el cotxe de luxe que l'empresa regalarà a qui vengui més. I la resta, al carrer. Aquesta competitivitat, aquesta crítica al capitalisme, segueix sent més actual que mai, tot i que el text va ser escrit als anys 80. La lluita per conservar el lloc de treball en una societat altament exigent i injusta, també,
Així doncs, i amb només un parell de cadires i un rètol escrit en guix al terra, comença aquesta guerra sense fí, desbocada, mortal, que atrapa al espectador. I, per què no dir,ho, als mateixos actors, que, sense gaire moviment físic, es deixen anar, i surten de la funció esgotats i tocats emocionalment, tal com va reconèixer el gran Francesc Garrido, a qui ens agradaría veure molt més, tant als escenaris com a la gran pantalla.
I la lluita és complexa, per què en moltes situacions el públic riu o somriu quan els actors estàn anant en una altra línia o simplement, algun d'ells és humil.liat per l'altre. En aquest sentit, destacar el gran paper de Miranda Gas, una actriu que fa honor a les seves arrels i ja està més que consagrada. Insultada pels seu companys en escena, aguanta el tipus en un del paper mes compromesos i difícils de l'auca de l'obra.
D'aquesta manera, poc més d'hora i mitja d'estires i arronses, tensions, humor negre, mala llet i sobretot una exhibició de tots els intèrprets, que en algun moment deixen bocabadats a l'espectador. No solament no ha perdut vigència l'obra, sinó que amb el temps i els canvis, a un servidor encara li han semblat mé brillants. Tot plegat, un festival en el qual noméshi posem una pega: ho sento, però a mí se m'ha fet curta, jo en volia més. Ah! I sobretot si hi aneu, no trepitjeu el guix...
