Gold Dust Rush

Dansa

informació obra


Producció:
Morlanda Creacions SL, Grec 2016 Festival de Barcelona
Coreografia:
Eulàlia Bergadà Serra
Direcció:
Eulàlia Bergadà Serra, Lipi Hernández (assessorament)
Dramatúrgia:
Roberto Fratini (assessorament)
Intèrprets:
Eulàlia Bergadà, Joaquin Collado, Marina Fullana, Raquel Klein, Aloma Ruiz
Escenografia:
Joana Martí
Vestuari:
Joana Martí
Composició musical:
Aloma Ruiz
Il·luminació:
Ganecha Gil
Vídeo:
Edu Pérez
Companyia:
Cia. Mar Gómez
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

’Febre de la pols d’or’, així podem traduir el títol d'aquesta coreografia que, precisament, al·ludeix al deliri festiu, la febre mística i el desordre fisiològic, un dels conceptes fonamentals del muntatge. 

La coreògrafa i ballarina Eulàlia Bergadà ens proposa un viatge visual i sonor entorn del concepte de deliri, entès com un estat catàrtic (alliberador i destructiu a la vegada) impulsat per la fascinació il·lusòria que permet a un fetitxe de qualsevol tipus, ja sigui sagrat o profà, arrossegar-nos i embruixar-nos amb la seva promesa de felicitat, d'èxtasi il·limitat. Aquest desordre propiciat pel deliri aconsegueix travessar el cos fent aparèixer païsatges diversos, “jardins de les delícies” i “paradissos terrenals” que potser són inferns o soterranis de tortura. D’ells aflora un moviment frenètic que transforma l'or dels somnis en pols de cossos.

Imatges al·legòriques al voltant de les idees de desig, llum, carn o somni creen llocs d'innocència, perversió, eufòria i passió, canviant les experiències místiques o religioses en frenesís de luxúria i vanitat.

Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2015

Premi de la Crítica 2016 categoria de vestuari

Eulàlia Bergadà, finalista com a ballarina d'aquest espectacle als Premis de la Crítica 2016

Crítica: Gold Dust Rush

10/09/2017

Catarsis fin de fiesta

per Elisa Díez
Espectáculo de danza visual, muy visual y con un espacio sonoro ensordecedor durante la mayor parte de la pieza. El resultado es catártico, los cuerpos de los bailarines se mueven en progresión ascendente, desde ritmos pausados, a un climax esperpéntico a mitad de la pieza, en la que el ritmo se vuelve frenético igual que la composición de luces, con todos chirriantes y 'molestos' a los ojos, importantísima durante la pieza el juego de luces.

Violinista en directo en las piezas del principio y del final. Apoteosis lumínica pero también sonora, estridente durante la mayoría de la obra. Desorden de movimientos que se basan en la repetición hasta la extenuación. Un choque entre lo que anhelamos y la realidad. El cuerpo como recipiente que se llena y se vacía entre la confusión, que fluye, que se bloquea.

Una coherencia difícil de alcanzar a simple vista, pero que en conjunto despierta sensibilidades contradictorias. Un ejercicio de expresión coporal y sensorial que depende del grado de implicación personal del espectador te puede hacer viajar hacia una dimensión u otra. En mi particularidad, conseguí sumergirme y dejarme llevar por la energía que desprendía tanto caos. Un catarsis para cerrar mi paso por Fira Tàrrega 2017.