Cau pols d’or –confetti daurat–; els quatre ballarins segueixen en trànsit, tararegen els moviments que han ballat frenèticament. És la tercera i última escena de Gold Dust Rush, un espectacle intoxicant i febril, un còctel sensorial: la música es pot acariciar, la dansa penetra per la pell, i l’escenografia es deplega melòdicament. La coreògrafa i ballarina Eulàlia Bergadà va guanyar la primera edició del Premi Institut del Teatre amb aquest projecte, que s’ha estrenat al Graner dins el marc del Grec Festival.
Gold Dust Rush es podria traduir com la febre de la pols d’or, i és que Bergadà, amb la música d’Aloma Ruiz, s’ha proposat submergir-nos en el deliri festiu, la febre mística i el desordre fisiològic. La peça s’estructura en tres parts, com si es tractés d’un retaule en la que les caselles mostren els mateixos personatges en diferents situacions. Quan el públic entra a la sala, uns tècnics amb la paraula “siervo” escrita a l’esquena, traginen, i des d’un reproductor de CDs plantificat al mig de l’escenari se sent un text. De fet, aquests figurants serveixen d’escletextes irreverents, per passar d’un quadre a l’altre. Un dels grans encerts de la peça és com es presenten els personatges en cada escena, una veu en off els crida per sortir. Apareixen per la porta del fons, que queda entreoberta i s’escola llum. És un espai d’impas oníric.
Raquel Klein, Joaquin Collado, Eulàlia Bergadà i Marina Fullana són nens que juguen en un jardí en la primera escena. Corren, es llencen al terra, cau sorra del sostre, rellisquen, es queden abduïts per la llum que brilla al centre de l’escenari. L’alegria del joc innocent es transforma en eufòria incontrolable. Entre escenes/quadres, la violinista i compositora de l’obra, l’Aloma Ruiz, s’instal·la a l’escenari com si fos una sacerdotessa inflexible. El vermell inunda la segona part: els ballarins transformats en sants-màrtirs pecadors s’embarquen en postures grotesques o dibuixos animats endimoniats. La música s’expandeix en capes, sonen unes veus angelicals femenines entonant cant gregorià, i per sobre el violí de l’Aloma Ruiz rebossa sensualitat. De nens amb una pujada de sucre descomunal, passant per sants pecadors, els quatre ballarins esdevenen maniquís atrapats en una rave. És l’última escena i els han de moure els “siervos” per arrencar a ballar. Comença el veritable trànsit, el viatge multidireccional per caçar la llum, abandonen el cos sobre la cadència de la música. La coreografia segueix un patró geomètric de braços, salts i girs que es repeteix en cercle, al voltant dels discos de llum.
Tandebó que després d’aquests tres dies al Graner, torni a estar en cartellera aviat, perquè aquesta peça agafarà encara més força i grapa amb el rodatge –demana una gran entrega física i interpretativa als ballarins des del primer minut. El disseny de vestuari elegantíssim de la Joana Martí, confeccionat per Yadira García, s’acopla orgànicament als cossos i a la coreografia. L’escenografia la firma Guillermo Santoma i a l’assessorament de direcció i dramatúrgia, s’ha comptat amb Lipi Hernández i Roberto Fratini, respectivament.
A Gold Dust Rush, l’Eulàlia Bergadà revisita la tradició al·legòrica, en la que referències artístiques del passat i el present conflueixen, però sobretot comunica, t’arrossega i enlaira alhora en un trànsit que voldries que continués una estona més.
