Grito pelao

informació obra



Autor:
Giselle Stanzione
Direcció:
Sílvia Pérez Cruz, Francesco Gandi, Davide Venturini
Dramatúrgia:
Carlos Marquerie
Coreografia:
Rocío Molina
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
Escenografia:
Carlos Marquerie
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Vestuari:
Cecilia Molano
Sinopsi:

Tres dones en escena. Dos miralls que es reflecteixen l'un en l'altre i una mare. Grito pelao és l'oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d'escoltar una veu capaç d'emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre's de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Molina transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l'art, el ball i la pròpia identitat. I, en aquest viatge, la segueix, generosa, la veu de Pérez Cruz, que interpreta una tria de cançons delicioses, entre les quals dues de lletres lorquianes compostes per a l'ocasió. Juntes respiren fins a l'últim alè l'estructura profunda de la feminitat. No és estrany, doncs, que la bailaora convidi a compartir amb elles l'escena Lola Cruz, la seva mare, aquesta mare a qui es fan retrets i a qui es necessita, aquesta mare que també va ser filla i que, per la seva filla, tot ho donaria.


Crítica: Grito pelao

19/07/2018

A flor de pell

per Montse Otzet

En aquest espectacle Rocío Molina s’ha despullat literalment de cos i d’ànima. Grito Pelao és la necessitat de compartir amb el públic un desig que s’ha fet realitat: el de ser mare. La bailaora fa anys que anhelava estar embarassada i ara ho ha aconseguit  després de sotmetre’s a una fecundació in vitro. Aquest muntatge és un gest de generositat immens, és una excavació al fons dels sentiments més íntims, és un vòmit que expulsa temors, dolors i solitud i condueix a la protagonista a un viatge ple d’il·lusió, màgic i lluminós. 

A través dels seus espectacles Rocío Molina ha deixat molt clar que per ella no existeixen fronteres en el  flamenc, ans el contrari, l’artista ha innovat i ha fet saltar pels aires canons estipulats, això sí, sempre amb un pòsit ortodox.  Per exterioritzar la necessitat creativa que l’envaïa, la bailaora ha arribat a patiments extrems, a ser edicte a una necessitat d’expressió que l’ha portat a límits quasi  inhumans.  Però aquest espectacle està engendrat des de la quietud, des d’un estat en el qual la ballarina no sotmet el seu cos a patir reptes perversos, sinó que està creat des d’una situació de complicitat, amb delicadesa  i expectació envers la transmutació que farà que el seu cos canviï.

I això és molt present en Grito Pelao doncs la ballarina explosiona el seu art únicament en uns pocs  palos del flamenc mentre que la resta de l’obra la dedica a rememorar moments de la seva vida, alguns divertits i altres dolorosos amb l’encert de compartir-los amb la seva mare real, Lola Cruz i amb una artista immensa com és Silvia Pérez Cruz que se suma a aquesta proposta autobiogràfica a través de les seves cançons, assumint el rol narratiu de l’acció a la vegada que esdevé en una amiga- àngel de la protagonista. 

Malgrat el seu caràcter personal, l’obra és un cant a la maternitat i això queda palès a través de la interrelació que es produeix entre els àmbits artístics que la conjuguen i que creen imatges i paisatges colpidors.  L’acoblament de totes les parts és minuciosa i exquisida, si bé Grito Pelao, reclama ser retallada una mitja hora de les més de dues hores que dura. L’eliminació de fragments de transició i l’escurçament d’imatges, per molt hipnòtiques que aquestes siguin, com per exemple la que apareix Molina nua submergint-se a l’aigua, tancarien un cercle quasi perfecte en contingut, plàstica i temps.  

La vàlua de Silvia Pérez Cruz com intèrpret està més que demostrada i en aquest muntatge l’artista puja el seu llistó en la composició de cançons noves entre les quals hi ha dos temes lorquians i un tango. Per altra banda, Grito Pelao subratlla la força plàstica que aconsegueix la cantant en cadascuna de les seves aparicions, bé sigui a través de la seva suggestiva veu o mitjançant un cos sensual i harmoniós que es posa al servei d’una sòlida teatralitat.

Sens dubte l’obra no seria la mateixa si no hi hagués Carlos Marquerie com responsable de la dramatúrgia i com coautor de l’espai escènic, junt amb Antonio Serrano i David Benito. Un espai escènic que es converteix amb un gran protagonista de l’espectacle, oferint unes imatges fascinats riques en pinzellades, formes i colors.

Uns altres noms a citar i que són imprescindibles en aquesta proposta són els dels músics: Eduardo Trassierra,  a la guitarra i també autor de la composició flamenca; Carlos Montfort al violí; José Manuel Ramos –Oruco al compàs i Carlos Gárate a l’electrònica. Grans intèrprets que acompanyen i aporten matisos a la presència de tres dones en escena.