Està clar que A Grito Pelao és un espectacle que
parteix de l’emoció i apel·la a les emocions. Un espectacle per sentir, obrir
de bat a bat els sentits i gaudir amb tots ells. És, sens dubte, un espectacle
bellíssim amb una altíssima concentració de talent. La força de Rocío Molina,
la potent i subtil veu de Silvia Pérez Cruz i tota la creativitat de Carlos
Marquerie posada al servei d’aquest parell de bèsties escèniques. El desig de
ser mare de Rocío Molina marca l’inici d’aquest projecte que explora els clars
i les ombres de la maternitat humana. Hi ha al darrera muntanyes de literatura
sobre un tema que ens iguala a tots els mamífers: la gestació i el part. Rocío
Molina ha sabut portar l’aigua al seu molí parlant des del seu jo únic: la seva
experiència en temps real sobre l’escenari, tant en temps real que podem veure
i sentir la seva filla a través d’una ecografia, realitzada a escena, projectada sobre la monumental paret
de la pedrera i, magníficament amplificat, el batec del cor del fetus, a
contrapunt, del de la mare. Com a bona flamenca dona espai, al temps que ret
homenatge, a la seva mare, Lola Cruz; una mare que se’ns revela no tan sols com
el pal de paller de la carrera artística de la filla, sinó també com una
ocasional ballarina. Rocío Molina balla per tarantos, fandangos i alegrias,
balla una dansa eclèctica que barreja zapateaos (més lleugers ara que el pes de
l’embaràs es deixa notar) amb figures més properes al llenguatge de la dansa
contemporània, balla acaronada o interpel·lada per la seva companya o pel
conjunt de músics que les acompanyen. Silvia Pérez Cruz, lliurada en cos i
ànima a la idea de l’espectacle, desgrana les seves cançons amb veu de vellut.
La pròpia experiència de mare l’ajuda a composar unes cançons fetes a mida, tot
i que pren paraules en préstec de la poetessa Sylvia Plath per parlar de
l’infantament sense pare. Silvia i Rocío es despullen a escena, exposant-se
sense recances, mostrant totes les seves pors, les seves debilitats, van
creixent en un escenari canviant i voluptuós fins a la deïficació. Carlos
Marquerie ha teixit una dramatúrgia visual molt ben ordida; composant imatges
de maternitats i feminitats molt diverses. Estirant de tota mena de repertoris
iconogràfics podem reconèixer des de La Pietat a la deessa Ceres. Rocío Molina
esdevé també una magnífica Venus amb una colossal façana de la Roma Imperial
com a teló de fons. Abans Silvia Pérez Cruz s’ha ficat dins un mirinyac mentre l’àvia
Lola feia mitja o ganxet en un recó del magnífic escenari. Tot l’espectacle
està ple de motius suggeridors per entonar un cant a la vida que surt des del
mateix ventre. El ritme de l’espectacle és necessàriament lent, l’espera és
sempre un temps allargassat pel desig, és per això que potser es podria acotar
una mica la durada de l’espectacle. Fet aquest ajustament A grito pelao
esdevindrà un espectacle del tot rodó.
