Grito pelao

informació obra



Autor:
Giselle Stanzione
Direcció:
Sílvia Pérez Cruz, Francesco Gandi, Davide Venturini
Dramatúrgia:
Carlos Marquerie
Coreografia:
Rocío Molina
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
Escenografia:
Carlos Marquerie
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Vestuari:
Cecilia Molano
Sinopsi:

Tres dones en escena. Dos miralls que es reflecteixen l'un en l'altre i una mare. Grito pelao és l'oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d'escoltar una veu capaç d'emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre's de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Molina transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l'art, el ball i la pròpia identitat. I, en aquest viatge, la segueix, generosa, la veu de Pérez Cruz, que interpreta una tria de cançons delicioses, entre les quals dues de lletres lorquianes compostes per a l'ocasió. Juntes respiren fins a l'últim alè l'estructura profunda de la feminitat. No és estrany, doncs, que la bailaora convidi a compartir amb elles l'escena Lola Cruz, la seva mare, aquesta mare a qui es fan retrets i a qui es necessita, aquesta mare que també va ser filla i que, per la seva filla, tot ho donaria.


Crítica: Grito pelao

23/07/2018

Directament a l’emoció

per Iolanda G. Madariaga

Està clar que A Grito Pelao és un espectacle que parteix de l’emoció i apel·la a les emocions. Un espectacle per sentir, obrir de bat a bat els sentits i gaudir amb tots ells. És, sens dubte, un espectacle bellíssim amb una altíssima concentració de talent. La força de Rocío Molina, la potent i subtil veu de Silvia Pérez Cruz i tota la creativitat de Carlos Marquerie posada al servei d’aquest parell de bèsties escèniques. El desig de ser mare de Rocío Molina marca l’inici d’aquest projecte que explora els clars i les ombres de la maternitat humana. Hi ha al darrera muntanyes de literatura sobre un tema que ens iguala a tots els mamífers: la gestació i el part. Rocío Molina ha sabut portar l’aigua al seu molí parlant des del seu jo únic: la seva experiència en temps real sobre l’escenari, tant en temps real que podem veure i sentir la seva filla a través d’una ecografia, realitzada a  escena, projectada sobre la monumental paret de la pedrera i, magníficament amplificat, el batec del cor del fetus, a contrapunt, del de la mare. Com a bona flamenca dona espai, al temps que ret homenatge, a la seva mare, Lola Cruz; una mare que se’ns revela no tan sols com el pal de paller de la carrera artística de la filla, sinó també com una ocasional ballarina. Rocío Molina balla per tarantos, fandangos i alegrias, balla una dansa eclèctica que barreja zapateaos (més lleugers ara que el pes de l’embaràs es deixa notar) amb figures més properes al llenguatge de la dansa contemporània, balla acaronada o interpel·lada per la seva companya o pel conjunt de músics que les acompanyen. Silvia Pérez Cruz, lliurada en cos i ànima a la idea de l’espectacle, desgrana les seves cançons amb veu de vellut. La pròpia experiència de mare l’ajuda a composar unes cançons fetes a mida, tot i que pren paraules en préstec de la poetessa Sylvia Plath per parlar de l’infantament sense pare. Silvia i Rocío es despullen a escena, exposant-se sense recances, mostrant totes les seves pors, les seves debilitats, van creixent en un escenari canviant i voluptuós fins a la deïficació. Carlos Marquerie ha teixit una dramatúrgia visual molt ben ordida; composant imatges de maternitats i feminitats molt diverses. Estirant de tota mena de repertoris iconogràfics podem reconèixer des de La Pietat a la deessa Ceres. Rocío Molina esdevé també una magnífica Venus amb una colossal façana de la Roma Imperial com a teló de fons. Abans Silvia Pérez Cruz s’ha ficat dins un mirinyac mentre l’àvia Lola feia mitja o ganxet en un recó del magnífic escenari. Tot l’espectacle està ple de motius suggeridors per entonar un cant a la vida que surt des del mateix ventre. El ritme de l’espectacle és necessàriament lent, l’espera és sempre un temps allargassat pel desig, és per això que potser es podria acotar una mica la durada de l’espectacle. Fet aquest ajustament A grito pelao esdevindrà un espectacle del tot rodó.