Hakanaï

Dansa | Nous formats

informació obra



Direcció:
Adrien Mondot, Claire Bardainne
Autoria:
Claire Bardainne
Intèrprets:
Akiko Kajihara, Satchie Noro, Virginie Barjonet, Francesca Ziviani
Escenografia:
Martin Gautron, Vincent Perreux
Vestuari:
Johanna Elalouf
Il·luminació:
Jérémy Chartier
Composició musical:
Christophe Sartori, Loïs Drouglazet
Músics:
Jérémy Chartier, Loïs Drouglazet, Christophe Sartori, Pierre Xucla
Producció:
Compagnie Adrien M / Claire B., Compagnie Adrien M / Claire B.
Companyia:
Compagnie Adrien M / Claire B.
Sinopsi:

El mot japonès "hakanaï" és una paraula antiga que fa referència a la condició provisional de les coses i que s'associa tant a la natura com a la mateixa existència humana. Fragilitat, evanescència, transitorietat són, doncs, els conceptes que evoca aquesta proposta de dansa i tecnologia que es veu a Barcelona per primera vegada. Ho fa convidant l'espectador a presenciar les evolucions d'una única intèrpret situada a l'interior d'un cub.

Sobre les parets de tul, quatre vídeos sincronitzats projecten imatges que canvien constantment i que interactuen amb els moviments de la ballarina. En aquest espai màgic, somnis i realitat es confonen: allò que era fix, belluga; la matèria sòlida pren característiques líquides i les coses que semblaven rígides es tornen elàstiques. Amb els seus moviments, la ballarina dialoga amb unes imatges que semblen suggerir un paisatge mental tan hipnòtic com la delicada música interpretada en viu que fa de banda sonora de l'espectacle. Acabada la representació, els espectadors estan convidats a acostar-se i explorar l'espai, endinsant-se en l’habitacle oníric que ocupava la protagonista uns moments abans.

Crítica: Hakanaï

11/07/2015

Una experiència estètica

per Aída Pallarès

Una de les conseqüències del boom digital que viuen les arts és la necessitat d’experimentar, de fer proves constants per saber què ens pot oferir i com podem integrar la tecnologia a la nostra disciplina. En teatre, el problema és que sovint el discurs teatral,-si n’hi ha-,queda supeditat a la tecnologia i els audiovisuals acaben esdevenint el leitmotiv de la peça. És el que succeix a Hakanaï.

Hakanaï és una peça coreogràfica per a una ballarina que es nou dins d’un cub d’imatges posades en moviment per un intèrpret digital. Una mena de mapping que pretén simular l’efecte del 3D. Com a Breath, una de les pel·lícules més personals de Kim-Ki Duk, les parets del cub canvien constantment de paisatge i el que sembla una presó esdevé pluja i així successivament.

La ballarina Akiko Kajihara no dialoga amb l’univers gràfic sinó que balla al son de les imatges. El dispositiu en qüestió és veritablement interessant i Kajihara té talent, però amb això no n’hi ha prou per bastir un espectacle. I, malauradament, Hakanaï és una innòcua experiència estètica més pròpia del Sónar+D que d’un festival com el Grec. Tant difícil és, com feia Juan Pablo Mendiola a Harket Protocolo, integrar tecnologia i teatre?