Hakanaï

Dansa | Nous formats

informació obra



Direcció:
Adrien Mondot, Claire Bardainne
Autoria:
Claire Bardainne
Intèrprets:
Akiko Kajihara, Satchie Noro, Virginie Barjonet, Francesca Ziviani
Escenografia:
Martin Gautron, Vincent Perreux
Vestuari:
Johanna Elalouf
Il·luminació:
Jérémy Chartier
Composició musical:
Christophe Sartori, Loïs Drouglazet
Músics:
Jérémy Chartier, Loïs Drouglazet, Christophe Sartori, Pierre Xucla
Producció:
Compagnie Adrien M / Claire B., Compagnie Adrien M / Claire B.
Companyia:
Compagnie Adrien M / Claire B.
Sinopsi:

El mot japonès "hakanaï" és una paraula antiga que fa referència a la condició provisional de les coses i que s'associa tant a la natura com a la mateixa existència humana. Fragilitat, evanescència, transitorietat són, doncs, els conceptes que evoca aquesta proposta de dansa i tecnologia que es veu a Barcelona per primera vegada. Ho fa convidant l'espectador a presenciar les evolucions d'una única intèrpret situada a l'interior d'un cub.

Sobre les parets de tul, quatre vídeos sincronitzats projecten imatges que canvien constantment i que interactuen amb els moviments de la ballarina. En aquest espai màgic, somnis i realitat es confonen: allò que era fix, belluga; la matèria sòlida pren característiques líquides i les coses que semblaven rígides es tornen elàstiques. Amb els seus moviments, la ballarina dialoga amb unes imatges que semblen suggerir un paisatge mental tan hipnòtic com la delicada música interpretada en viu que fa de banda sonora de l'espectacle. Acabada la representació, els espectadors estan convidats a acostar-se i explorar l'espai, endinsant-se en l’habitacle oníric que ocupava la protagonista uns moments abans.

Crítica: Hakanaï

13/07/2015

La tecnología se come a la danza

per Elisa Díez

Una de las consignas del Grec 2015 es la búsqueda de nuevos lenguajes escénicos y la Compagnie Adrien M/ Claire B la ejecuta a la perfección. En la intimidad del Espai Lliure un cubo blanco ocupa todo el espacio escenográfico. Fundimos a negro y el espectáculo comienza. En el cubo van apareciendo dibujos, conceptos con los que la bailarina va jugando. Brazos, pies, cuerpo se mueven conjuntamente con tecnología y música.

Si bien estamos empezando en esto de conjugar lenguajes. El cubo es una especie de prisión por el que la bailarina lucha por salir o también puede ser la conceptualización de su mente en forma de cubo y sus luchas internas. Sea como fuere, la tecnología en vez de estar encajada en el discurso del montaje, queda por encima de este. 

Aunque sea un espectáculo interesante a nivel visual, quizás le falte un punto de espectacularidad para llegar a capturarme. La tecnología se come a la danza, escasa y siempre subordinada a la primera. Afortunadamente queda mucho por experimentar y esto sólo ha sido el primer aperitivo.