Hakanaï

Dansa | Nous formats

informació obra


Direcció:
Adrien Mondot, Claire Bardainne
Autoria:
Claire Bardainne
Intèrprets:
Akiko Kajihara, Satchie Noro, Virginie Barjonet, Francesca Ziviani
Escenografia:
Martin Gautron, Vincent Perreux
Vestuari:
Johanna Elalouf
Il·luminació:
Jérémy Chartier
Composició musical:
Christophe Sartori, Loïs Drouglazet
Interpretació musical:
Jérémy Chartier, Loïs Drouglazet, Christophe Sartori, Pierre Xucla
Producció:
Compagnie Adrien M / Claire B., Compagnie Adrien M / Claire B.
Companyia:
Compagnie Adrien M / Claire B.
Sinopsi:

El mot japonès "hakanaï" és una paraula antiga que fa referència a la condició provisional de les coses i que s'associa tant a la natura com a la mateixa existència humana. Fragilitat, evanescència, transitorietat són, doncs, els conceptes que evoca aquesta proposta de dansa i tecnologia que es veu a Barcelona per primera vegada. Ho fa convidant l'espectador a presenciar les evolucions d'una única intèrpret situada a l'interior d'un cub.

Sobre les parets de tul, quatre vídeos sincronitzats projecten imatges que canvien constantment i que interactuen amb els moviments de la ballarina. En aquest espai màgic, somnis i realitat es confonen: allò que era fix, belluga; la matèria sòlida pren característiques líquides i les coses que semblaven rígides es tornen elàstiques. Amb els seus moviments, la ballarina dialoga amb unes imatges que semblen suggerir un paisatge mental tan hipnòtic com la delicada música interpretada en viu que fa de banda sonora de l'espectacle. Acabada la representació, els espectadors estan convidats a acostar-se i explorar l'espai, endinsant-se en l’habitacle oníric que ocupava la protagonista uns moments abans.

Crítica: Hakanaï

11/07/2015

Fa càlida la projecció audiovisual, genera formes sobre superfícies planes

per Jordi Bordes

La coreografia "Hakanaï" demostra com es pot integrar el treball de vídeo en una producció que projecta una certa emoció càlida. Amb una dansa ben tensada, estableix un diàleg amb les projeccions àudiovisals (estan cronometades o bé la imatge apareix condicionat pel ball? Tampoc és el que més importa a l'espectador?). Aquestes, a més, tenen el mèrit de jugar a l'equívoc i d'aportar formes i moviment sobre superfícies planes. La ballarina interpreta entre quatre plafons de pantalles que es van passant les imatges d'un pla a l'altra. 

L'obra té molt de magnètic. Segurament, per la consistència de la ballarina, que hi aporta una tensió i un aire que el vídeo no transmetria. De fet, la peça en global recorda prou a "Entre dues pluges" de la companyia francesa Ak Entrepôt que es va poder veure en la darrera edició del festival El més petit de tots. On hi havia elements orgànics (l'aigua i les pedres disposades amb un ordre catàrtic, que es van desordenant per l'acció del joc i del ball, ara hi apareix només uns elements projectats i una música electrònica acollidora.