Halka

informació obra



Il·luminació:
Laure Andurand
Vestuari:
Cecile Herault
Producció:
Jean-François Pyka
Autor:
Anestis Azas, Prodromos Tsinikoris
Sinopsi:

Vells coneguts del públic barceloní, el Group Acrobatique de Tanger ja va passar pel Grec Festival de Barcelona l'any 2008 amb Taoub, un espectacle amb posada en escena del francès Aurèlien Bory, i el 2010 amb Chouf Ouchouf, dirigit per Martin Zimmermann i Dimitri de Perrot. I és que aquests artistes de Tànger treballen amb els millors creadors de l'escena contemporània europea, d'aquí que en aquest espectacle hagin col•laborat amb Airelle Caen, de la Compagnie XY (premi Ciutat de Barcelona 2012 per l'espectacle Le Grand C) per tornar a partir de la tradició popular marroquina. Aquest cop, tornen als orígens amb un Halka, paraula que designa en la seva llengua un muntatge festiu que pren la forma d'un cercle. Expressen així les contradiccions entre el món sagrat i el profà, i s'interroguen sobre el paper de les dones en les societats magribines, tot amb un embolcall musical fet de poesia, de percussions i de cants que aporten espiritualitat, recordant-nos així que l'acrobàcia tradicional marroquina s'inspira en les ensenyances del savi sufí del segle XV Sidi Ahmed Ou Moussa.

Piràmides de vertigen i acrobàcies espectaculars en un espectacle d'alt voltatge que incorpora l'artista francès Abdeliazide Senhadji. És el més nou d'una companyia nascuda a les platges de Tànger l'any 2003, quan un grup de joves marroquins que perfeccionaven la seva tècnica van esdevenir ambaixadors de l'acrobàcia tradicional de la seva terra.


Crítica: Halka

13/07/2017

Cómo hacer posible lo imposible

per Elisa Díez

No hay edición del Festival Grec que se precie sin una sesión de circo en el Anfiteatro. Preparados para saltos y acrobacias de todo tipo, la sorpresa es mayúscula con la inmersión acelerada en la cultura árabe. No sólo de circo vive el hombre, el Groupe Acrobatique de Tanger despliega música, teatro de gesto, circo y danza en menos de una hora, y evidentemente se mete al público en el bolsillo sin mediar una palabra.

Humor, mucho humor con el que está regado todas sus intervenciones, hacen magia de lo imposible, qué persona ‘normal’ es capaz de sostener seis hombres, “ni seis niños” escuché a uno decir al salida. Acostumbrados a ensayar en la arena, en el Anfiteatro les esperaba linóleo, pero no es problema, porque pronto lo adecuan a su lugar natural, en una escena preciosa.

Suma de culturas, como el momento de taconeo, acompañado por una música árabe. Dos mujeres entre tanto hombre. A veces como directoras de escena, otras, la mayoría, con un papel secundario. En las grandes acrobacias los protagonistas son ellos, quizás no puedan aguantar el peso de seis hombres, pero se echa en falta un poco más de protagonismo femenino, para no acabar cayendo en el tópico una vez más que la cultura árabe menosprecia a las mujeres.

Para el tramo final se reservan las acrobacias más espectaculares, como los castillos humanos que parecen imposibles, los saltos que hacen pensar con qué material estarán fabricados estos seres. Falta eso sí, en algunas actuaciones un movimiento más orgánico, no dejar al espectador ver la antesala del número, esa preparación de manos previa que te hace presagiar qué puede ocurrir de inmediato. 

(...)