Halka

Circ

informació obra


Il·luminació:
Laure Andurand
Vestuari:
Cecile Herault
Producció:
Jean-François Pyka
Autoria:
Anestis Azas, Prodromos Tsinikoris
Sinopsi:

Vells coneguts del públic barceloní, el Group Acrobatique de Tanger ja va passar pel Grec Festival de Barcelona l'any 2008 amb Taoub, un espectacle amb posada en escena del francès Aurèlien Bory, i el 2010 amb Chouf Ouchouf, dirigit per Martin Zimmermann i Dimitri de Perrot. I és que aquests artistes de Tànger treballen amb els millors creadors de l'escena contemporània europea, d'aquí que en aquest espectacle hagin col•laborat amb Airelle Caen, de la Compagnie XY (premi Ciutat de Barcelona 2012 per l'espectacle Le Grand C) per tornar a partir de la tradició popular marroquina. Aquest cop, tornen als orígens amb un Halka, paraula que designa en la seva llengua un muntatge festiu que pren la forma d'un cercle. Expressen així les contradiccions entre el món sagrat i el profà, i s'interroguen sobre el paper de les dones en les societats magribines, tot amb un embolcall musical fet de poesia, de percussions i de cants que aporten espiritualitat, recordant-nos així que l'acrobàcia tradicional marroquina s'inspira en les ensenyances del savi sufí del segle XV Sidi Ahmed Ou Moussa.

Piràmides de vertigen i acrobàcies espectaculars en un espectacle d'alt voltatge que incorpora l'artista francès Abdeliazide Senhadji. És el més nou d'una companyia nascuda a les platges de Tànger l'any 2003, quan un grup de joves marroquins que perfeccionaven la seva tècnica van esdevenir ambaixadors de l'acrobàcia tradicional de la seva terra.


Crítica: Halka

14/07/2017

Tempesta del desert, vendaval acrobàtic i de festa contínua

per Jordi Bordes

El groupe acrobatique de Tanger torna al Grec. Amb la pedrera a les seves espatlles, sembla que aquest sigui el seu espai natural. Perquè l'univers acrobàtic que presenten és molt obert, espontani, busca connectar amb el públic, de la primera a la darrera filera i perquè no pateix per concentrar massa emocions amb un focus tancat. La seva expressió és de llum, de festa contínua, de ganes de compartir i de construir junts.  En aquest treball destaca l'aparició de dues noies que són un contrapunt i que, amb els seus cossos antagònics exploren camins diferents per persuadir i ser seduïdes. 

El gran mèrt de la formació (que ja havia lluït amb un espai molt seductor com si fossin els carrerons d'uns casc antic, dirigit per la parella Zimmerman i De Perrot el 2010 (Chouf Ouchouf (Mira però mira de veritat) és que transmet l'ambient d'un mercat poular, un soc marroquí inconfusible. sense necessiten de catifes ni de dàtils,els moviments, les curses, les trapelleries simpàtiques denoten aquest aire rebel i que guanya el més espavilat en el regateig o en col·locar l'andròmina més innecessària. Saben aguantar l'atenció del públic amb uns quadres estètics de notable desgast físic. Però aquestes piràmides humanes no es poden repetir perquè esgotarien tant els artistes com el públic. La seva capacitat de distracció, de joc, permet que hi hagi repòs entre els salts mortals i els flics-flacs i les piràmides. I que la música en directe s'acompanyi de perscussió picant en fragments de bidons 8per moments, evoca aun primari espectacle dels Stomp i els mayumana). No necessiten jocs de llum vistosos, ni cap dramatúrgia narrativa, només la seva fisicalitat, amb una invitació constant a ballar, saltar, córrer, jugar. Un vent fresc que s'agraeix en aquestes caluroses i  truculentes sessions teatrals d'estiu.