Hamlet. Pau Carrió

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez, Pau Vinyals, Míriam Marcet
Escenografia:
Sebastià Brosa, Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió, Roger Peña
Adaptació:
Pau Carrió
Autoria:
William Shakespeare
Vestuari:
Silvia Delagneau
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Igor Pinto
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Ajudantia de direcció:
Bernat Pons
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

El gran antiheroi shakespearià arriba al Lliure per posar a prova, un cop més, la seva incontestable i contemporània profunditat humana. Sense Shakespeare no som res. Sense Hamlet, no som ningú. Dirigit per Pau Carrió.

Què ens passa? Per què aguantem la burla d’aquests temps, l’abús dels opressors, els insults dels superbs, l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la poca vergonya del qui mana o la violència dels indignes contra el mèrit pacient? Cal desenterrar més actes corruptes? O encara queda terra que els tapi als nostres ulls? Ens calen proves més sòlides? És la consciència qui ens fa covards a tots i fa que els colors naturals de la nostra determinació es tornin pàl·lids sota l’ombra del pensament i que les grans causes i els objectius més elevats, amb tanta reflexió, es desviïn del camí i perdin el nom d’accions? La por ens frena? Som prínceps a Elsinor? Som o no som?
Som, potser parlo de la meva generació, conscients de la putrefacció del regne, de la corrupció dominant, sabem que es pot somriure i ser un canalla al mateix temps. Com en una presó, no trobem la sortida, i totes aquestes coses ens fa sentir indignats i desconcertats alhora. Ens preguntem què hem de fer. Voldríem articular respostes i accions encertades contra tot això. I quan ens aturem per estudiar com fer-ho, una vegada i una altra topem amb contradiccions que no sabem superar. No sabem resoldre amb determinació el nostre paper, perquè ja no ens creiem aquesta tragèdia de venjança. Som Hamlet.
Pau Carrió

Crítica: Hamlet. Pau Carrió

18/03/2016

El valor del relleu generacional a l'escenari

per Andreu Sotorra

Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d'espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se'l miren els coetanis. Partir d'una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l'autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d'entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama.

La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d'Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se'ls escapi res del que passa sobre la maroma.

I ho fa, com l'equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d'avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l'especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l'època. (...)

Aquest «Hamlet» és el «Hamlet» de l'actor Pol López i també el «Hamlet» de l'Ofèlia de l'actriu Maria Rodríguez. I comparteixo aquest duet protagonista perquè malgrat que és ell qui té tota l'obra pel mànec i qui evoluciona amb el trasbals que viu el seu personatge, hi ha també una evolució i un canvi de paper tan remarcable com el del príncep de Dinamarca en la interpretació d'Ofèlia, quan la tragèdia ja ha enfilat el seu inaturable destí cap a la presència de la mort. Aquest és un relleu generacional en la interpretació escènica que té un doble valor: qüestiona els nostàlgics del passat i arrossega els més joves que miren al futur. (...)

Trivial