EL “Hamlet” que ens proposa Pau Carrió ( la seva segona trobada
professional amb el gran Willy, després d’aquella un xic irregular “Victòria
d’Enric V”) , comença amb una idea molt afortunada que, de fet, es visualitza
abans que arranqui el mateix text. Com
sabeu molt bé, i malgrat el comprensible estupor del príncep Hamlet, la seva
mare Gertrudis s’ha casat amb l’oncle Claudi quan tant la família com el país
sencer , es trobaven encara de dol per la mort del rei Hamlet. Així doncs, tot
just entrar al teatre, nosaltres mateixos ens trobarem un escenari encara mig cobert
pels rams marcits i les falses espelmes de flama perpètua que rendeixen memòria
al monarca mort. Uns rams i unes espelmes que seran retirades pels operaris de
la casa tot just abans que el bo d’Horaci pronunciï les primeres paraules de
l’espectacle: mentre la cort s’afanya per esborrar al màxim les petjades del
drama que el país acaba de viure i celebrar amb alegria les noces reials del
nou monarca i la fugaç vídua , el sempre fidel Horaci ens anuncia que un fantasma
ha començat a recórrer el castell d’Elsinor. I com sabeu molt bé, aquest
fantasma no està gens disposat a deixar sense venjança el crim que l’ha portat
fins aquesta condició.
Parlant d’Elsinor: Carrió i l’escenògraf Sebastià Brosa, ens el
presenten com un inhòspit espai buit ( només puntualment, algun moble vindrà a
ocupar part de l’escenari amb finalitats purament funcionals) format per una
mena de parets de formigó armat que, en alguns casos, es transformen també en
portes. Decididament, aquesta austeritat de ciment no en té res d’acollidora .
Per a Hamlet, Elsinor i Dinamarca sencera s’han transformat – segons les seves
pròpies paraules- en una veritable presó , i aquest concepte, marca de forma
contundent tota la imatge de l’espectacle. D’altra banda, la cort d’Elsinor va
camí d’esdevenir ben aviat un gran cementiri. Si exceptuem un cop més al bo
d’Horaci –que a desgrat seu, restarà viu al final de la tragèdia per poder
convertir-se en el seu narrador- , d’aquí una estona, tots aquests personatges
al quals al llarg de la representació encara veiem plens de soroll i de fúria (
per dir-ho amb paraules robades a una altra obra de Shakespeare) no seran altra
cosa que un munt de cadàvers. Aquestes parets de formigó, també li escauen
força a les tonalitats mortuòries que té el text, remarcades encara més per
Carríó amb les ofrenes funeràries del seu pròleg. Quan arriba l’extraordinària
escena en la qual un parell d’enterramorts ( sintetitzats en el present
muntatge en un únic personatge interpretat per Xicu Masó) agafen la seva bona
quota de protagonisme, descobrirem - si fins llavors se’ns havia escapat el
detall - que aquestes parets pesen com lloses funeràries i tenen la seva
mateixa aparença. Ja posats, en el fons tot el que estem veient, podria ser contemplat
com la memòria d’un grapat de fantasmes
més o menys reals , ficats dins el seu panteó familiar: una memòria explicada
per Horaci, esclar.
Però no especulem, perquè aquesta mena d’interpretació lliure, no entra
en els paràmetres de l’espectacle de Carrió. Ben al contrari. Tant pel que fa a
la seva direcció del muntatge, com pel que toca a la versió del text que ens
ofereix, Carrió sembla voler allunyar-se molt conscientment de les
especulacions sobre la personalitat del príncep i els integrants de la seva cort a les que donen peu tantes altres
adaptacions de tan inabastable obra. Carrió ha volgut aixecar un “Hamlet”
desacomplexadament entenedor. Un “Hamlet” clar, directe, ple de picades d’ullet
de complicitat amb l’espectador. I
recolzat en una interpretació visceral , d’aquelles que no permeten massa que
el príncep perdi el temps mirant les musaranyes mentre deixa anar reflexions
filosòfiques sobre l’existència. El Hamlet de Pol López és tot nervi i emoció ,
cops de ràbia que s’exterioritzen sovint amb un punt de sornegueria , amb els
ulls perpètuament anegats per la humitat d’unes llàgrimes que no sempre arriben
a sortir a l’exterior, però que gairebé sempre són presents a la mirada. El Hamlet de Pol López és tot gest i
expressivitat : qui esperi contenció, que es busqui un altre príncep.
Com deia abans, malgrat les notes introductòries escrites pel director,
el “Hamlet” de Carrió no opta per moure’s sota la direcció d’un determinat
concepte. El Hamlet de Carrió, vol arribar amb facilitat a tota mena de públic
sense situar-lo sota el pes d’una visió més o menys unidireccional de l’obra. I
talla i retalla el text amb plantejaments similars. El que té conseqüències
bones, i no tan bones. De vegades, ficades a la mateixa escena.He parlat abans
de la notable forma amb què Carrió arrenca la seva proposta. Ja posats, trobo a
faltar altres moments així al llarg del muntatge; altres moments en els quals
aparegui l’idea colpidora, el cop d’enginy agosarat, la resolució creativa que
li pot conferir a un nou muntatge de “Hamlet” aquell tret distintiu que deixa
marques a la memòria. Crec que el “Hamlet” de Carrió, potser massa pendent de
la ja esmentada funcionalitat, està mancat d’aquesta mena de trets. Però a
canvi, ofereix un molt bon espectacle ,una molt accessible aproximació a una
obra que, de ben segur, se’ns seguirà
presentant en el futur amb molts altres rostres ben suggestius. Mancat
d’aquell punt que tenen els espectacles inesborrables, el “Hamlet” de Carrió (
sens dubte, molt superior al que ens va oferir Lluís Homar, i com a mínim, tan
interessant com el que va presentar Oriol Broggi) no deixa per això de ser un
espectacle imprescindible, estimulant, ple de qualitats, i ple de limitacions (
no pas errors) que no deixen tampoc de ser fruit d’una feina molt seriosa.
