La peça posa en escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d'un grup d'intèrprets de diferents disciplines. L’espectacle té per objectiu teatralitzar una visió política del suïcidi, al mateix temps que una crítica a la vida administrada i al cos subjectat, al poder que s'exerceix per assegurar la vida, però que alhora produeix alienació i infelicitat.
Les Impuxibles són la fusió artística d’una pianista i una ballarina, Clara i Ariadna Peya; germanes, creadores i intèrprets. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix. Les Impuxibles treballen la barreja de llenguatges. Una recerca que fusiona música i moviment amb altres disciplines escèniques, una investigació que no s’acaba i que les ha conduït cap a la construcció d’un llenguatge propi. La companyia destaca pel seu compromís social de fer servir l’art com a altaveu de denúncia i canvi social.
Harakiri comença amb els intèrprets posats al prosceni mirant fixament el públic, i mig somrient. El silenci va creixent, fent-se incòmode, si no fos per una mirada còmplice dels personatges que connecten amb els espectadors. És una forma prou eloqüent de demanar l’atenció, de reclamar l’escolta. Cap piano, cap coreografia ni pirueta, ni una paraula. Probablement, aquesta és la primera lliçó que es pot extreure d’aquest muntatge benintencionat, que procura incorporar tothom a la pràctica i absorció escènica.
Les Impuxibles construeixen els muntatges després d’haver llegit, ebtrevisat i reflexionat. I de posar-ho en comú a la sala d’assaig. L'obra va prenent forma a partir dels personatges, les situacions, la manera d’encara el tema. A Suite Toc núm 6 parlaven de les malalties mentals i de les cures, des de l’autoconeixement. Amb una extraordinària generositat i una sensibilitat especial per mostrar el seu episodi a escena. I, sense voler convertir-se en víctimes, aconseguien que tothom hi empatitzés. Ara, a Harakiri, hi ha una construcció menys integrada, com capítols que es van desenvolupant, l’un darrere l’altre. Amb el joc de la forma. El pal xinès domina molt sobre l'escena tot i que la seva utilització sigui metafòrica i no exploti les capacitats de l’aparell, que s’han pogut veure en molts altres muntatges. És interessant que hi sigui, però no es desplega prou en relació a la trama de la mare (Montse Esteve, que se suïcida i ho anuncia des de la primera rèplica) i del seu fill (Pau Vinyals) que, se sentirà culpable i vulnerable, a parts iguals, serà el personage que evolucioni, que vagi canvant de percepció sobre aquesta mort.
Reivindicar que s’escolti la gent que pateix en silenci i tabú la mort d’un famliar o amic. O que té ànsies d’acomiadar-se de la vida. Perquè no li queda res que l’il·lusioni; o perquè té por a perdre res de tot el que ha aconseguit (com en la trama d’El pont). Harakiri fuig de donar raons. Només vol exposar.Que s’escolti. Donar veu, novament, a veus slenciades (com també van fer a Limbo amb la transexualitat, quan tot just començava a ser tractat públicament). Potser el títol projecta una mort èpica, que despista en el fons del muntatge. En la necessitat de descansar, de deixar de patir, no hi ha cap raó moral superior a res. De fet, el fill demostra que si l’eutanàsia és el dret a una mort digna, i el suïcidi a una sortida volguda per cada persona, el dret a la vida és molt relatiu. Perquè es pot deixar de viure quan es vulgui, però la societat imposa massa en les condicions (sovint precàries i emocionalment inestables) de viure. Viure no és lliure.
La música flueix constant, deixant que impregni en colors la partitura, perquè les persones amb problemes auditius puguin percebre visualment la cascada sonora. També el text se subtitula (no hi ha llenguatge de signes integrat a l’acció, aquest cop). Pel que fa al tipus de moviment se’n desenvolupa dues formes antagòniques: L’enèrgic, de moviments forts i grans desplaçaments que evoca a la desesperació i a la soledat (encara que sigui una coreografia compartida). El contraposa un moviment de contacte, d‘ajudes contínues, de suport en posicions d’equilibri compartit. Evoca als moments de cura, d’estima, a la necessitat d’abraçar-se, qe evoca al Maremar que va coreografiar Ariadna Peya. I és aquest gest el que millor respon a la recerca de les Impuxibles: Escolta què demana el cos i se l’atén, individualment. Procurant aixecar-se de l’angúnia del dia a dia, d’aquell plegar roba, planxar i desvestir-se continu. D’aquella necessitat de treure's el vestit que tot ho tapa, que ofega, que només serveix per amortallar suïcidis.
La veu de Les Impuxibles torna a ser clement i a deixar que s’alliberi la Montse d’una vida que l’estreny. Quan va marxar el fill de festa, en comptes de dir-li el prudent “Cuida’t”, li va aconsellar un “Descansa” que la va dur a l’enéssim intent. I al primer cop que es consumava, finalment. Les impuxibles abracen fort amb jerseis flonjos de llana i una amarga cançó de bressol.